La Covid-19 ha tingut un impacte important en el panorama comunicatiu tarragoní. Després de la pandèmia hem vist com desapareixen capçaleres en paper com el Notícies TGN, el VIU a Fons o la Ciutat. També observem com altres mitjans han reduït paginació. La crisi publicitària i l’augment del preu del paper han contribuït a donar el toc de gràcia a aquests periòdics, en un panorama comunicatiu que ja fa una dècada i mitja que pateix molt. Per això és una gran notícia el naixement d’un nou mitjà de comunicació: el Llevant Actualitat.
El Llevant Actualitat apareix per cobrir un territori que fins ara no tenia un mitjà de comunicació de referència: els barris de Llevant de la ciutat de Tarragona. Ho fa amb una periodicitat trimestral amb un format de tabloide de 16 pàgines, que es distribuirà de forma gratuïta a través de diferents punts d’aquesta zona per un hi passa molta gent. Són un total de 3.000 exemplars de cada número i auditats per l’OJD.
Darrera del Llevant Actualitat hi ha Comunicacions Locals 2020 SL, que va néixer la tardor de 2019 per editar el Torredembarra Actualitat, un mensual també en paper per cobrir la informació del Baix Gaià. Compta amb dos socis fundadors, Jordi Salvat i Albert Jansà, periodistes amb una àmplia trajectòria en mitjans, comunicació corporativa i assessoria de comunicació.
Té molta lògica voler exportar un model d`èxit al Baix Gaià al territori veí del Llevant de Tarragona. La proximitat és un dels valors del projecte i també el treball en equip. Jordi Salvat n’és el director i l’Albert Jansà el gerent, i lideren un equip on hi trobem joves periodistes del territori com són Gerard Cañellas i Trini Huguet, a més de professionals que ja col·laboren en el Torredembarra Actualitat: Carol Cubota, Joan Casas i Víctor Centelles. Pere Gomés n’és el cap comercial, acompanyat de la Sol Baker. L’equip anirà creixent a mesura que avanci el projecte.
La presentació el dijous 23 de febrer al Local dels Veïns de la Móra-Tamarit va ser tot un èxit, amb una gran afluència de públic i una conversa sobre periodisme entre els dos impulsors del projecte i l’editor i director de la revista FET a Tarragona Ricard Lahoz. L’equip del Llevant Actualitat ja està preparant el segon número del Llevant Actualitat, que es publicarà el proper mes de maig.
La Sala de Solé, un dels podcasts de referència dedicats al món del periodisme, va penjar fa unes setmanes un capítol especial en què Albert Solé -autor de l’espai- i jo mateix conversem sobre periodisme de proximitat
Es tracta d’un podcast gravat el gener de 2020 a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma -on tots dos vam estudiar- amb el títol ‘Periodisme local: elogi al periodisme de proximitat’ per al projecte UNISONS, impulsat per la professora Montse Bonet.
Aquest mes de novembre el Torredembarra Actualitat celebra el seu tercer aniversari. Han estat 37 números en paper mensuals i una web actualitzada diàriament, però també continguts audiovisuals, una petita editorial –ComLoc Edicions– o un podcast –La Jungla de la Torre-. Aquest divendres, 18 de novembre, ho celebrarem amb una petita festa al bar musical NO SE, un local emblemàtic de la Torre que l’any vinent complirà quaranta anys com un referent de l’oci nocturn del Baix Gaià.
En el transcurs de la festa, lliurarem el III Premi de narrativa curta Far de la Torre – Torredembarra Actualitat. Oriol Solà en categoria adulta i Rosalia Ciuró en categoria infantil han estat els guanyadors. Aquest premi literari es va consolidant any rere any, amb una clara vocació de continuïtat i anar creixent en el futur.
Ja s’està repartint el número 37 del Torredembarra Actualitat, que inclou una entrevista a l’Antoni Batista, mestre de periodistes, escriptor i també músic. La versió completa la podeu veure al nostre canal de Youtube. Com en cada número, incloem tota mena de continguts informatius, d’anàlisi i d’opinió. I és que tenim clar que premsa local pot ser sinònim de periodisme de qualitat. I volem seguir rebent inputs dels nostres subscriptors/es i el mes de desembre farem una trobada amb ells, com hem fet des de l’any 2020, perquè aquesta comunitat de ciutadans i ciutadanes ben informats ha de continuar creixent.
El projecte del Torredembarra Actualitat segueix endavant amb més força que mai i en els propers mesos tindreu notícies de com seguirà evolucionant. Tres anys és molt de temps en el sector de la comunicació i més amb una pandèmia com la que hem viscut amb la Covid-19 i que l’hem superat. Un altre motiu de celebració!
Fa uns dies va morir el director de teatre Joan Ollé. Com és habitual quan mor una figura destacada del món cultural del nostre país, al cap de poques hores, apareixia a Twitter una piulada de la consellera del ram, Natàlia Garriga. I, com també era previsible en aquesta xarxa social cada cop més agra, les respostes al tuit van anar apareixent una rere l’altre i totes eren, com a mínim, crítiques i, una gran quantitat, insultants. Inevitable.
I més inevitable davant la redacció de la piulada en qüestió. Ignoro si hi va haver un gran debat en l’equip de comunicació del Departament de Cultura o si hi van intervenir en la seva redacció responsables d’altres àrees del govern català, donades les arestes complicades del personatge. El que està clar és que el resultat no va ser el desitjable i una invitació als haters, trols, fakes i altre tipus de fauna que habita Twiter a insultar i intentar ridiculitzar la consellera.
La intenció del piulada pot semblar bona: lloar la trajectòria teatral d’Ollé però també esmentar les acusacions que planaven sobre el director d’assetjament sexual i abús i ho rematar-ho convidant a “una reflexió sobre com volem que s’utilitzi el poder”. Objectiu: fer content a tothom i no ferir cap sensibilitat.
Però el resultat va ser el contrari: no fas content a ningú. Els més propers a Ollé se senten ferits per recordar en el moment de la seva mort aquestes greus acusacions que ell negava; i els seus detractors i persones més sensibilitzades davant de casos d’assetjament i abusos sexuals hi veuen tebior en la piulada i retreuen la lloança institucional a la figura de l’artista. Un debat que sempre apareix en aquests casos és si les hores posteriors a la mort d’algun personatge públic és el moment de recordar els punts foscos de la seva biografia o no. Un debat interminable. On es posa el límit en l’acceptació dels “pecats” del finat?
M’atreveixo a dir que qui va redactar el tuit era conscient de les reaccions adverses que generaria perquè la quadratura del cercle era impossible i, un cop penjada la piulada, era qüestió d’agafar el paraigües i aguantar la pluja de respostes i comentaris,. Al cap d’unes hores amainaria la tempesta. Twitter ha acabat sent això. I si hi jugues, has de ser-ne conscient, com també que la vida real, quan has de donar la cara, és molt diferent.
Aquests darrers dies s’ha generat una gran polèmica al voltant dels crits i amenaces del vicepresident de Junts per Catalunya, Francesc de Dalmases, a una periodista del programa de TV3 FAQS després d’una entrevista a la presidenta del Parlament i d’aquest partit, Laura Borràs, en aquest espai televisiu que el dissabte 16 de juliol es va acomiadar després de gairebé cinc anys en antena. L’actitud de De Dalmases és totalment reprovable i hauria de portar conseqüències més enllà de les tímides disculpes a través de les xarxes socials del polític. En aquest article m’agradaria fer unes reflexions al voltant del gènere periodístic que és l’entrevista.
En un món ideal, l’entrevista hauria de ser un entrevistat o entrevistada i un entrevistador o entrevistadora que interaccionen sense cap mena de limitació. Un pregunta i l’altre respon. I sovint es tracta de preguntes incòmodes per l’entrevistat, que són les que generen més interès en l’audiència. Però en el mon real una entrevista també és un terreny de joc en què es fixen prèviament unes regles acceptades pels dos actors.
En la meva trajectòria professional he fet moltes entrevistes i en la majoria he tingut una llibertat per preguntar i repreguntar el que em semblava de més interès pel lector o l’espectador. Però, alguns cops per poder entrevistar certa persona has de fer concessions. Sinó aquesta entrevista no seria possible. El més important és definir aquestes condicions prèviament a l’entrevista. Es tracta de negociar, de pactar.
Per exemple l’entrevistat/da pot estar immers en un procés judicial que impedeix tractar algunes qüestions. Altres cops voler evitar certes qüestions respon a uns interessos més personals de l’entrevistat. O aquest vol revisar el contingut de l’entrevista abans de ser publicada. Sovint no és un tema polític i ideològic sinó perquè es tracten aspectes molt tècnics. Tot això és important deixar-ho establert abans de l’entrevista perquè posteriorment es poder crear situacions desagradables. Com em va passar a mi quan ja fa uns anys vaig entrevistar una coneguda poeta catalana que, després d’una interessant conversa de la qual n’havia de sortir un retrat, em va exigir que volia revisar el contingut de l’article. Es va produir un conflicte en què també hi aparèixer l’empresa editora i greus amenaces per part de la poeta. No es va publicar. L’únic cop que m’ha passat. Una situació tan inesperada com desagradable.
En una entrevista en directe no hi pot haver aquesta “revisió” posterior i és molt important deixar clar prèviament aquest terreny de joc. En el cas del FAQS hi ha una mecànica molt definida de l’entrevista, amb una primera part conduïda per Cristina Puig i una part final en què pregunten quatre periodistes més des del mateix plató, de mitjans amb línies editorials molt diferents. Borràs ja va expressar la disconformitat amb el desenvolupament de l’entrevista en directe i després la seva mà dreta va venir el desafortunat incident amb un membre del seu equip. No va respectar les regles del joc. A vegades es guanya i a vegades es perd.
La mateixa Cristina Puig ha reconegut molts cops que infinitat de polítics han declinat ser entrevistats al FAQS. Estan el seu dret? Seria discutible perquè com a representants públics es deuen als seus votants i més davant d’un mitjà públic. I segur que hi pot haver una negociació prèvia, perquè al programa li interessa tenir com més veus diferents millors. Ho demostra l’entrevista a l’escriptor Juan José Millás, en què la presentadora va fer-la en castellà, sense us de la traducció simultània, com fan amb tots els convidats. O quan l’entrevistat va ser l’ex-número dos de Pedro Sánchez, el valencià José Luis Ábalos, que només va parlar català en moments molt puntuals, testimonials, demostrant, però el domini de la llengua. Segur que abans es va parlar. Són entrevistes en què es va pagar un peatge. Hi va haver una negociació, més o menys dura. I un pacte.
Fa uns mesos, la Sala de Solé, un dels podcasts de referència sobre periodisme i comunicació del país, va dedicat un capítol al Torredembarra Actualitat, concretament el número 31, amb el títol ¿Cuanto cuesta crear un medio de comunicación?. El periodista sabadellenc Albert Solé, que realitza aquest podcast, va entrevistar el director del Torredembarra Actualitat, Jordi Salvat.
Jordi Salvat ha tornat a participar en el podcast, concretament al capítol 49, en què ha parlat de periodisme local i d’un debat habitual: un periodista que treballa en un mitjà local ha de viure en el mateix municipi?
Solé ha fet aquesta pregunta a cinc periodistes locals, que han donat la seva opinió: Jordi de Arriba (iSabadell.cat), Mar Castro (Cugat Mèdia), Ignasi Oliva (Ràdio Arenys), Belen Tierno i Jordi Salvat Rovira (Torredembarra Actualitat). Alguns viuen a la mateixa ciutat i d’altres no, i cadascú creu que és millor una cosa o l’altra en funció de la seva experiència.
Des de fa uns capítols, el podcast és en català i no castellà com en la primera etapa.
Podeu escoltar el capítol de La Sala de Solé dedicat al Torredembarra Actualitat AQUÍ.
El proper 10 de maig es votarà a l’Ajuntament d’Altafulla la segona moció de censura de la seva història, un nou capítol en aquest Joc de Trons a què ens té acostumats els darrers anys la localitat del Baix Gaià. Set regidors dels vuit de l’oposició volen convertir Montse Castellarnau (Alternativa Altafulla) en la nova alcaldessa de la localitat del Baix Gaià enlloc de Jordi Molinera, que comparteix coalcaldia amb Alba Muntadas des que l’EINA-ERC va guanyar les eleccions el mes de maig de 2019. Fins a finals de l’estiu passat van governar amb un pacte amb el PSC i ARA Altafulla però la marxa de les dues regidores els va deixar en minoria. ARA Altafulla és ara -i valgui la redundància- la clau en aquesta maniobra política amb el seu vot.
Malgrat les ganes d’alguns regidors de l’oposició, l’Alternativa Altafulla va descartar llavors la moció de censura. Semblava que el pla dels ecosocialistes era desgastar l’EINA-ERC en el mes d’any i mig de mandat que quedava amb una oposició dura i guanyar les eleccions de 2023. L’esfondrament de part d’un emblemàtic restaurant situat arran de mar a causa del fort temporal de Sant Jordi va precipitar els esdeveniments i al cap de tres dies entraven al registre municipal la moció de censura. Argumentaven que la inacció, la ineptitud i la prepotència del govern havia causat aquella situació i que es veien obligats a impulsar una moció de censura gairebé a contracor.
I ho podia semblar veient aquell dimarts l’actitud d’algun dels regidors en l’acte en què els impulsors de la moció escenificaven la seva signatura a la sala de plens. El dia abans s’havia viscut un ple municipal mogut, amb crits i fins i tot llançament d’ous. L’oposició havia mobilitzat els seus votants més fidels per reforçar aquest relat de situació extrema en què la moció de censura era inevitable i calia un “govern de salvació” per Altafulla, en paraules del juntista Hèctor López Bofill. Un futur govern que tindrà un regidor no adscrit gestionant àrees de govern i qui signarà serà un altre regidor i, en canvi. no comptarà, per ara, amb la participació de la regidora d’ARA Altafulla, Natalia Sanz, que afirma que continua formant part de l’oposició. I si un mèrit té aquest govern és aconseguir unir dos regidors, Hèctor López Bofill i Xavier Rofas, que fa mesos que mantenen una guerra freda -en alguns moments s’escalfa, sobretot a Twitter- després de la marxa del segon del grup municipal de Junts. Coses del poder.
L’EINA-ERC va tardar tres dies a reaccionar a la presentació de la moció de censura i ho va fer omplint la plaça del Pou amb desenes dels seus simpatitzants i dirigents i càrrecs polítics republicans del territori. El relat que venien era diametralment diferent, parlant de “moció de la mentida” i denunciant l’aprofitament d’una desgràcia per a presentar-la. I van voler desarmar aquest relat de la inacció anunciant per sorpresa l’obertura del Casal La Violeta el 6 de maig i la connexió de la urbanització Brises del Mar amb el CAT i recordant les gestions amb Costes de l’Estat per la platja. Dilluns el seu responsable, Antoni Espanya, havia tirant un cable a l’EINA-ERC afirmant que un abocament de sorra com els que cada final de primavera es fa a la platja altafullenca no hauria evitat la desgràcia del restaurant Voramar.
L’EINA-ERC pot aprofitar aquest nova etapa a l’oposició per analitzar els errors comesos en aquests tres anys de govern i perquè no ha sabut mantenir l’acord amb el PSC i ARA Altafulla signat a inici de mandat. Són molts els que assenyalen que Molinera i Muntadas governaven com si els republicans tinguessin majoria absoluta, sense tenir en compte que depenien de dos socis que, com s’ha demostrat, eren imprescindibles, I potser no valorant prou les maniobres de l’Alternativa, que no esperava de cap manera la derrota de 2019 i se sentia que li havien pres una cosa que els pertanyia. Quan han tingut l’opotunitat, han recuperat el poder. És el moment de l’examen de consciència entre els republicans.
Si la moció de censura s’aprova aquest proper 10 de maig i també si saltés la sorpresa i algun dels regidors signants es tirés enrere, viurem un darrer any de mandat molt tens a Altafulla. S’han traspassat límits aquests darrers mesos i les relacions entre els membres de l’Ajuntament estan molt tocades. Esperem que no es transmeti a la ciutadania. A les xarxes socials, l’ambient ja és molt tòxic des de fa temps, La sessió en què es votarà la moció de censura serà un termòmetre important per avaluar-ho tot plegat.
Però, per a saber quin és el relat que s’imposa – si el dels signants de la moció o el dels que en rebran les conseqüències- haurem d’esperar al maig de 2023 quan els altafullencs i altafullenques tornin a votar. L’acció d’aquest “govern de mínims” i la resposta d’una EINA-ERC que està acostumada a fer oposició, com ho va demostrar entre els anys 2016 i 2019 seran nous elements que hauran de valorar la ciutadania en un nou mandat molt mogut -possiblement massa- a Altafulla. Veurem quin dels dos relats compra la majoria dels votants, que fan poc soroll, no fan cas dels ganivets que volen a Twitter i cada quatre anys, el darrer diumenge del mes de maig, introdueixen el seu vot a l’urna. Són els que decideixen majories.
De tant en tant cal fer una mirada enrere i analitzar situacions i etapes passades que un ha viscut en el mon laboral. Aquests dies ho estic fent, perquè fa deu anys que em vaig quedar per segon i últim cop en la meva vida laboral tècnicament a l’atur. Se’m va acabar el contracte que tenia a l’Ajuntament de Reus, no en van renovat i, a partir de l’1 de febrer, no en tenia cap altre i em vaig inscriure a les llistes del SOC. Ho vaig fer, però, convençut que a través del servei públic d’ocupació no aconseguiria cap feina, almenys en el sector del periodisme i la comunicació.
No era una època econòmicament massa bona. Estàvem en plena crisi econòmica i amb l’arribada del PP al govern espanyol s’anunciaven noves retallades, mentre l’ombra del rescat per part de la Unió Europea planava sobre la fràgil economia espanyola. Tot i això, quan vaig sortir per darrer cop del meu despatx de la plaça del Mercadal, m’envaïa una sensació d’alleujament. M’havia tret un pes de sobre. Havia estat una experiència laboral tan dura com traumàtica. Moments durs, sí, però també ensenyaments que et fan créixer. Molts cops s’aprèn a trompades.
Tenia hores per pensar i la conclusió a què vaig arribar és que em donaria d’alta d’autònom un cop tingués prou clients perquè em sortissin els números. Ja tenia l’experiència d’una dècada abans, quan vaig estar en aquest règim laboral gairebé un any i mig. No tenia ganes de tornar a posar els ous en una mateixa cistella i sí de repartir-los en diverses. Si una és buida, sempre te’n queden altres. Vaig fer cafès, trucades, vaig reforçar la meva presència a les xarxes socials, vaig navegar per internet…
I em vaig seguir formant. Ho havia fet gairebé des que havia acabat la Llicenciatura de Periodisme, que a la Universitat Autònoma sempre va una o dues dècades endarrerida respecte el món laboral. I també em vaig centrar en acabar el Màster en Direcció de Comunicació, que vaig poder culminar amb un projecte final remunerat a l’àrea de Turisme del Consell Comarcal del Baix Camp. Aquesta va ser la primera factura que vaig tramitar quan el juliol em vaig donar d’alta com autònom.
I fins ara, a punt de complir deu anys en aquest règim laboral tan injust i que el govern espanyol encara el vol convertir en més injust. Però no és l’objectiu d’aquest article parlar de les injustícies que patim els autònoms, que molts ja coneixeu, sinó recordar alguns ensenyaments d’aquell moment vital i laboral. I un és l’actitud davant d’una adversitat que és quedar-se sense feina. Una cosa vaig tenir clara: no estava a l’atur, em trobava en el que el món anglosaxó diu “between jobs”. Una expressió que pot semblar una mica petulant, però que definia exactament aquella etapa de cinc mesos entre una feina i una altra, entre Cap de Comunicació de l’Ajuntament de Reus i assessor de comunicació, de tenir contacte a ser freelance -un altre paraulota inventada nord enllà-.
Gairebé deu anys després continua com a autònom i treballant en les coses que m’agraden -periodisme i comunicació- amb projectes engrescadors a la vista. I recordo aquella etapa “between jobs” d’una forma fins i tot entranyable.
Si algú es troba en una situació semblant a aquella que vaig viure fa una dècada, espero que aquestes paraules li hagin pogut servir.
Aquest passat mes de novembre el Torredembarra Actualitat ha complert els seus primers anys d’existència. Ha estat el primer cop que publiquem un número amb 32 pàgines, gràcies al suport que tenim dels nostres anunciants, que confien cada cop més en aquest mitjà de comunicació local, però amb un compromís inequívoc amb el periodisme de qualitat. Vam poder dedicar diverses pàgines a aquest segon aniversari, explicant el projecte des de diferents punts de vista.
Un va ser aquesta entrevista que en Carles Marquès ens va fer a l’Albert Jansà i a mi mateix per parlar del Torredembarra Actualitat i d’aquests primers dos anys. Aquí la podeu veure en el nostre canal de Youtube.
També vam dedicar una pàgina a explicar que el Torredembarra Actualitat va molt més enllà d’un periòdic mensual gratuït, una web informativa i un canal de Youtube amb continguts audiovsuals. També com ComLoc Edicions, que ha publicat el primer llibre, La Padrina Rosalia i el tresor del Roquer, i aquest 2022 tenim més projectes. Som el podcast La Jungla de la Torre, que des del mes de juliol sortim el dia 15 de cada mes. O un premi literari. Enguany hem dividit el Premi Far de la Torre-Torredembarra Actualitat en dues categories: adulta i infantil.
Estem molt satisfets que una idea que la primavera de 2019 vam tenir amb l’Albert Jansà s’hagi convertit en el mitjà de referència del Baix Gaià, superant una pandèmia que ha afectat molt el sector de la comunicació. Estem molt contents de comptar amb un equip tan ampli de col·laboradors que número rere número ens donen visions molt diferents de Torredembarra i el Baix Gaià, des de punts de vista molt diferents.
Deixeu-me parlar d’un punt negatiu i que ens genera una certa decepció. Costa molt que els lectors i lectores es subscriguin al Torredembarra Actualitat. La quota són només 60 euros a l’any -5 euros al mes- i hi ha una sèrie d’avantatges, com accedir als continguts, rebre el periòdic en paper a casa meva cada mes, participar en sortejos i obtenir regals o participat en actes exclusius (és veritat que aquest darrer punt la pandèmia ha impedir desplegar-lo), però sobretot formar part d’un projecte periodístic. Us animeu a fer-vos subscriptors/es? En uns minuts ho podeu fer AQUÍ.
Nosaltres seguirem endavant amb aquest projecte que ens il·lusiona i ens motiva.
La Sala de Solé, un dels podcasts de referència sobre periodisme i comunicació, ha dedicat el primer capítol de la nova temporada al Torredembarra Actualitat, concretament el número 31, amb el títol ¿Cuanto cuesta crear un medio de comunicación?. El periodista sabadellenc Albert Solé, que realitza aquest podcast, ha entrevistat el director del Torredembarra Actualitat, Jordi Salvat.
Durant gairebé una hora d’entrevista, Solé i Salvat mantenen una conversa que arrenca amb el procés de creació d’aquest mitjà de comunicació i es repassa la seva evolució aquests gairebé primers anys d’existència, posant èmfasi en l’afectació per part de la Covid-19 i en projectes com l’edició d’un llibre i el podcast.
Podeu escoltar el capítol de La Sala de Solé dedicat al Torredembarra Actualitat AQUÍ.
salvatcomunicacio 