L’estiu: un bon moment per treure el cap als mitjans

L’estiu és una època que baixa el pols informatiu. Aquesta baixada no és tan radical com fa uns anys, quan a partir de mig juliol els periodistes que es quedaven treballant aquelles setmanes centrals de l’estiu patien per omplir pàgines de diari i minuts de ràdio i televisió i havien de recórrer a les anomenades serps d’estiu, en forma sovint de cetacis  o altres animalons que visitaven les nostres platges, escenari també d’un malaurat alt nombre d’ofegaments. Actualment aquest fenomen no és tan acusat, però si que és un bon moment per aconseguir visibilitat als mitjans temes que en un altra època de l’any ho tindrien més complicat per apareixer-hi. Continua llegint

Anuncis

Reconeixement en els VII Premis de Comunicació Tarragona 2019

Aquest passat divendres vaig ser un dels reconeguts en els VII Premis de Comunicació Tarragona 2019, organitzats pel Diari La República Checa i que es van lliurar en una Gala solidària al Teatret del Serrallo. Va ser una cerimònia d’una hora i mitja que va combinar els parlaments dels premiats i les autoritats amb espectacles musicals i els shows del presentador, l’Òliver Márquez. Concretament he obtingut el Premi 2.0 i vaig compartir guardó amb altres professionals de gran prestigi, com el president de Mediapro, Jaume Roures (Premi Internacional); el cap de premsa de Parlament de Catalunya, Josep Escudé (Premi Nacional) ; la periodista de TV3 Núria Solé (Periodisme DO) o el periodista de TAC12 TV Jordi Murtró (Premi Revelació), entre altres.També es va fer un sentit reconeixement al polifacètic periodista torrenc -i tarragoní d’adopció- Xavier Zaragoza, que va morir fa poques setmanes amb només 34 anys. Continua llegint

Explicar els pactes

Després de les eleccions municipals del passat 26 de maig, hem viscut tres setmanes intenses de negociacions que han desembocat en pactes i acords de governs amb múltiples combinacions arreu de la geografia catalana. L’aritmètica electoral s’ha combinat amb el background dels darrers mandats, les afinitats personals i la influència de la política nacional i estatal. Malauradament les coincidències programàtiques cauen sovint al darrer lloc. I toca explicar aquests pactes, sovint un repte per als assessors i spin doctors de les formacions, però també comunicar-lo, ja sigui amb l’escenari de la signatura de l’acord entre les diferents forces, la publicació d’una imatge a les xarxes socials o una decisió simbòlica en els primers dies de govern. Continua llegint

Barcelona 1714, el triomf de la perseverança

El proper 8 de juny es podrà veure per primer cop la pel·lícula Barcelona 1714. Serà en el marc del Festival Internacional de Cinema en Català Costa Daurada (FIC-CAT) a Roda de Berà. El film històric dirigit per la tarragonina Anna M. Bofarull, que es preveu que el proper mes de setembre estigui a les sales de cinema del país, inaugurarà el festival de referència de cinema en català, que se celebra a Roda de Berà . Serà el final d’un llarg recorregut iniciat el 2013 amb els càstings de la protagonista femenina del film i l’arrencada del rodatge a Valls. La fase de postproducció ha durant cinc anys i s’ha allargat més del previst, però finalment ha arribat a bon port.

Salvat Comunicació vam participar activament en a Barcelona 1714 en aquest primer tram del projecte, amb la gestió de la comunicació i les xarxes socials durant la fase de càstings i rodatge, que va ser molt diferent de les altres pel·lícules. Va ser en un subterrani de la Sala Kursaal de Valls folrat de verd, perquè el film es va rodar tot en un plató croma. Per aquell improvisat estudi de cinema de la capital de l’Alt Camp hi van passar un elenc de grans actors i actrius, com Alba Brunet, Bernat Quintana, Àlex Casanovas, Miquel Sitjar, Francesc Garrido o Mercè Rovira. Però també actors que tenien un petit paper o figurants. Van ser més de mil.

A partir de l’estiu de 2014 va venir la travessa del desert. Convertir el croma en els escenaris de la Barcelona assetjada per les tropes borbòniques tenia un cost important i amb el micromecenatge impulsat per la productora Kaboga Films no n’hi havia prou. Finalment els darrers mesos s’ha pogut accelerar el procés amb un partner colombià i un altre de rus i ja només queden alguns petits detalls per enllestir del tot la còpia, que es podrà veure per primer cop al Casino Municipal de Roda de Berà el 8 de juny. El pressupost del film ha estat finalment d’1,6 milions d’euros.

Barcelona 1714 és una pel·lícula diferent, basada en el voluntarisme de tècnics i intèrprets. Sis anys entre l’inici del rodatge i la seva estrena no és un fet normal en el sector, però el projecte de Heiko Kraft i Anna M. Bofarulll ha arribat finalment a bon port i els hem de felicitar. I també felicitar-nos per haver-hi contribuït amb el nostre granet de sorra, un més del miler llarg que es podran veure en quinze minuts de títols de crèdit.

Sobre el vot útil

Un dels late motiv dels darrers dies d’una campanya electoral és la crida al vot útil. La majoria de les candidatures enarboren la bandera del vot útil amb l’objectiu de recollir els sufragis que els resten per aconseguir els seus objectius. Els equips de campanya treballen intensament els arguments per defensar que votar un determinat partit o coalició és el més útil pels interessos del votant han de ser clars, simples, però ben construïts, ja que aquest rep un allau d’impactes en aquesta fase decisiva de la campanya.

Un dels arguments més repetits al llarg dels darrers anys és la crida a la concentració de vot per guanyar les eleccions. En aquest  cas el vot útil és combina amb l’efecte carro guanyador i l’ajut de les enquestes. I es reforça amb el missatge de poder governar sols i no dependre de socis incòmodes.  Però en els darrers anys el vot útil s’ha fet servir més en clau de vot en contra d’una altra opció política: evitar que una candidatura rival o suma de candidatures puguin formar govern. L’exemple el tenim en el PSOE en l’actual campanya de les eleccions espanyoles en contra d’un hipotètic tripartit de dretes, però també el fan servir  PP i Ciutadans en contra del mateix PSOE. O Unidos Podemos per garantir que el PSOE impulsi polítiques d’esquerres. O les formacions independentistes per ser decisius a Madrid.

Però el vot útil es pot centrar en una circumscripció, tot i que és més difícil a causa del desconeixement de molta gent del sistema electoral. En el cas de Tarragona, on es reparteixen sis escons al Congrés, molts votants es pregunten quin pot ser el vot més útil pels seus interessos. I aquí entra en joc la Llei d’Hondt, que és molt capriciosa. Es tracta d’un sistema electoral que premia les formacions més votades i castiga les que obtenen menys sufragis. Un grapat de vots pot donar o prendre un escó a una candidatura.

En els anys 80 i 90 era una tendència consolidada el vot prestat en les eleccions espanyoles d’ERC i ICV al PSC i també d’ERC a CiU, que deixava només socialistes, convergents i el PP  amb representació per Tarragona i republicans i ecosocialistes, sense.  Era una expressió molt evident del vot útil. Però les tendències electorals evolucionen i en els darrers comicis espanyols les totes les principals formacions van obtenir representació:  un diputat cada una. En les eleccions del 28-A el mapa electoral tarragoní es reorganitzarà i les enquestes apunten a ERC i el PSC com les candidatures més premiades pel vot útil. I, com es tracta de vasos comunicants, Comuns, JuntsxCAT i PP podrien quedar sense representació, víctimes del vot útil.

La Llei electoral i els seus límits

El proper 5 de març arrenca un període electoral que no acabarà fins 15 de juny amb la constitució dels nous plens municipals dels Ajuntaments i l’elecció dels alcaldes per als propers quatre anys. L’avançament de les eleccions espanyoles al 28 d’abril decretat per Pedro Sánchez ha provocat aquesta marató electoral inèdita, amb l’encavalcament de dues convocatòries, que també té efectes importants en el món de la comunicació institucional. Continua llegint

Bou Vila

El Partit Popular tenia una papereta difícil a l’hora d’escollir el seu candidat a l’alcaldia de Barcelona en les eleccions del proper mes de maig. Si el panorama ja era complicat per la línia descendent dels populars en les darreres eleccions a causa de l’auge de Ciutadans, la irrupció de la figura de Manuel Valls encara va enfosquir més les perspectives populars. Descartada una hipotètica coalició electoral amb l’exprimer ministre francès al capdavant i la retirada de l’incombustible cap de llista Alberto Fernández Díaz, cap dirigent popular semblava disposat a acceptar un repte amb ferum de fracàs. Només hi havia la possibilitat de buscar un “independent” i l’escollit ha estat el president d’Empresaris Catalans Josep (José) Bou Vila. Un empresari del món del pa de Vic, alcaldable del PP a Barcelona. Continua llegint

Apunts sobre la crisi de comunicació roig-i-negra

Aquestes festes nadalenques han estat molt amargues per al Club de Futbol Reus Deportiu. El bàlsam de la victòria per 0-3 a Màlaga el Dia de Reis és reconfortant però insuficient. Els problemes econòmics que club roig-i-negre arrossegava des de l’inici d’aquesta temporada han esclatat amb el seu màxim dramatisme en el tombant d’any i l’entitat està anímicament i econòmicament enfonsada per una nefasta gestió del seu consell d’administració, que no ha sabut ni fer viable econòmicament el club ni trobar un comprador que eixugui un deute milionari que posa en perill el futur d’aquest club centenari. Continua llegint

Marca de partit vs marca personal

Aquesta setmana hem conegut el logotip de precampanya electoral de Carles Pellicer per intentar guanyar per tercer cop les eleccions municipals de Reus i continuar quatre anys més a l’alcaldia de la ciutat. El podeu veure aquí al costat i el primer que destaca és l’absència del partit en el qual milita o la marca d’una possible coalició electoral. Observem només el seu nom, la Rosa de Reus i la data de 2019. I dos colors: el turquesa i el blanc. Continua llegint

Apunts sobre polítics i vestimenta

Retrocedim quinze anys i fixem-nos en el primer govern tripartit de la Generalitat de Catalunya. Un dels seus membres era el republicà Josep Bargalló. Després d’un pas efímer per la conselleria d’Ensenyament es va fer càrrec de la conselleria en cap a causa de la dimissió de Josep-Lluís Carod-Rovira pel seu viatge a Perpinyà per entrevistar-se amb membres d’ETA. Va ser llavors quan molts mitjans van posar el focus en el número dos de l’executiu català, concretament en la seva manera de vestir. Bargalló mai portava corbata, fos quin fos l’acte a que havia d’acudir i la seva solemnitat. Van córrer rius de tinta i molts el coneixien com el conseller sense corbata. Continua llegint