Ara que ja han passat uns dies des que Donald Trump va guanyar les eleccions a la presidència dels Estats Units és un bon moment per fer algunes reflexions sobre la seva victòria des del punt de vista de la comunicació política:
1.L’equip de Trump va saber definir quin era el seu públic objectiu principal: el votant blanc que ha vist com el seu poder adquisitiu s’estancava les darreres dècades i enyora uns Estats Units que ja no existeixen i que visualitza en l’establishment de Washington el culpable dels seus mals i veu Tump com l’esperança de canvi.
2. Hillary Clinton ha estat identificada com la gran representant de l’establishment. Ex-primera dama, exsenadora, exsecretària d’estat, amb Wall Street al darrera. Era la candidata més intel·ligent i més ben preparada, però això no és una garantia per guanyar. I sinó que li preguntin a Al Gore quan es va enfrontar a George Bush jr.
3. Els demòcrates han fet una campanya reactiva i aquest tipus estratègies gairebé sempre acaben fracassant. Enlloc d’explicar a fons la seva proposta per als propers quatre anys, s’ha dedicat a demonitzar Trump, pintant-lo com un boig perillós, un masclista i un racista. I encara que alguns atributs siguin veritat, a ulls d’una gran massa de votants no han estat factors decisius a l’hora de decidir el vot.
4. Obama ha decebut. Havia generat moltes expectatives i vuit anys després de la seva elecció hi havia desencís entre una part important del seu electorat que, a més, no ha vist en Hillary una garantia per poder anar més enllà en les reformes que havia iniciat i no s’han pogut completar.
5. Trump té molts defectes però encarna el somni americà, l’home fet a si mateix, l’empresari que s’ha arruïnat més d’un cop i ha renascut de les seves cendres. Ha quedat en un segon pla que va començar les seves aventures empresarials amb un bon coixí en forma d’herència familiar. Clinton en canvi és aquella dona que fa un quart de segle que es mou en el poder i ha deixat de banda el relat d’una parella de sud que va aconseguir arribar a la Casa blanca contra pronòstic un llunyà 1992.
6. Les regles del joc. Clinton ha superat Trump en vot popular en uns quants centenars de vots però la diferència a favor del candidat republicà és clara (306 a 232). La majoria de swing states -els estats que ballen entre un demòcrates i republicans en cada elecció- s’ha decantat aquest cop per Trump. Pot ser un sistema injust, però témés de dos segles de tradició i ha estat acceptat per tothom.
7. En aquests primers dies després de la seva elecció, estem veient un Donald Trump més moderat i conciliador. Ja no vol expulsar tants immigrants il·legals ni carregar-se l’Obamacare, per posar dos exemples. El dubte és si és circumstancial i quan hagi pres possessió tornarà a sortirà l’estil demostrat durant la campanya o serà aquest nou Trump el que veurem a la Casa blanca. Tot indica que hi ha hagut un Trump candidat i ara veurem un Trump president diferent.
8. L’ús de les xarxes socials com un canal per arribar directament a la ciutadania. Trump les ha usat millor i ha aconseguit més seguidors i una activitat més intensa per arribar els seus missatges al seu electorat potencial. També els mitjans de comunicació s’han fet ressò dels seus missatges, molt més noticiables que els de Clinton i ha acabat sent centenars de miles de dòlars de publicitat gratuïta.
9. Les enquestes han tornat a fallar i guanyar els debats no ha estat decisiu. Els sondejos han estat incapaços d’aflorar el vot ocult que ha acabat decantat l’elecció pel candidat republicà i fins a darrera hora la immensa majoria donaven a Clinton com a vencedora. Però hi havia tendències que apuntaven a la victòria de Trump i que faran variar la manera de cuinar les enquestes. Els debats electorals, de gran tradició als Estats Units, poden estar perdent pes en un món en què la televisió està cedint protagonisme a Internet i les xarxes socials.
10. Heu vist aquest vídeo d’un capítol de la darrera temporada de la inoblidable sèrie El ala oeste de la Casa blanca? Trump ha imposat la pregunta. En el darrer debat electoral de 1980 entre Reagan i Carter, el primer -aspirant republicà a la presidència- va animar als votants que “si estaven millor que fa quatre anys votessin per Carter i que si creien que no, la millor opció era ell”. Reagan va arrasar i va destronar el president demòcrata. Actualment una part molt important de la societat americana té la sensació que està igual o pitjor que fa vuit anys i han vist en Trump un nou Reagan per recuperar el benestar i qui sap si un país que ja no existeix. Clinton no ha imposat la seva pregunta, que simplificant podríem situar-la en si el candidat republicà era un boig que representava un perill pel futur del país. Una part massa important de l’electorat no li han comprat ni la pregunta ni la resposta.
salvatcomunicacio 