Aquestes festes nadalenques han estat molt amargues per al Club de Futbol Reus Deportiu. El bàlsam de la victòria per 0-3 a Màlaga el Dia de Reis és reconfortant però insuficient. Els problemes econòmics que club roig-i-negre arrossegava des de l’inici d’aquesta temporada han esclatat amb el seu màxim dramatisme en el tombant d’any i l’entitat està anímicament i econòmicament enfonsada per una nefasta gestió del seu consell d’administració, que no ha sabut ni fer viable econòmicament el club ni trobar un comprador que eixugui un deute milionari que posa en perill el futur d’aquest club centenari.
En aquestes línies no ens toca analitzar aquesta crisi des del punt de vista econòmic ni esportiu, sinó comunicatiu, un àmbit en que l’entitat roig-i-negra ha fet una exhibició de com no s’han de fer les coses en una situació de crisi com la viscuda els darrers mesos. El primer que han de tenir clar els màxims dirigents del club és que es troben davant d’una crisi, la crisi més greu, perquè amenaça la pròpia supervivència de l’entitat. La segona qüestió és si el CF Reus Deportiu ha elaborat un manual de crisi, un document que contingui el protocol de com actuar en una situació de crisi, que pot ser de molts tipus: la mort d’un seguidor a l’estadi o la sospita de la compra d’un partit, per posar dos exemples molt diferents, però que tenen en comú que posen en perill el prestigi i la credibilitat de la institució. I, evidentment, l’impagament de tres mensualitats dels jugadors del primer equip i de la resta de treballadors de l’entitat és una situació de crisi evident.
Encara que aquest document no existeixi hi ha regles bàsiques en la comunicació de crisi que el cap de comunicació han de conèixer i aplicar -i els màxims dirigents li han de deixar aplicar i implicar-s’hi- en una situació com la viscuda al CF Reus els darrers temps. Ha d’haver-hi també constituït un gabinet de crisi, format per pocs membres i molt operatiu, i s’ha de definir un portaveu davant dels mitjans de comunicació. Pot ser el president del consell d’administració, un conseller o un executiu de l’entitat… però aquesta figura no l’hem vist al club roig-i-negre, amb el màxim accionista, Joan Oliver, absent, i portaveus improvisats, quan no els tocava, com l’entrenador del primer equip, Xavi Bartolo o alguns jugadors. La darrera roda de premsa de Joan Oliver el passat 29 de desembre va ser de tot, però poc aclaridora del futur de l’entitat. Més aviat inquietant.
Una altra regla bàsica és dir sempre la veritat. Es pot racionar la informació i donar-la en petites dosis, però el que hem viscut en el dia a dia roig-i-negre és una nebulosa de rumors i mitges veritats. O directament falsedats. Alguns jugadors han vist com se’ls pagava les mensualitats que se’ls devien, però altres no. I no se sap d’on han sortit aquests diners. Una foscor i una opacitat que ha indignat molt als jugadors i als seguidors reusencs. Alguns jugadors han denunciat l’entitat i els seguidors s’han manifestat sorollosament contra la direcció del club, amb escridassades i pintades incloses (imatge de Laia Solanellas/TarragonaDiari).
Mai s’havia escoltat o escrit el nom de Reus en els mitjans de comunicació nacionals -on la crisi roig-i-negra ha arribat a obrir diversos dies les seccions d’esports dels informatius dels principals mitjans de comunicació enmig de la sequera nadalenca- i també la premsa esportiva d’àmbit estatal. Fins no fa gaire, quan escrivies Reus al cercador de Google, les primeres entrades es referien al davanter alemany de cognom Reus ( i de nom Marco). Això ha canviat darrerament. Ja se sap que les males notícies atrauen més que les bones. I el cas del CF Reus s’ha convertit en un serial amb capítols que semblen guions de les sèries d’èxit del moment amb moments àlgids com l’ultimàtum de la Lliga de Futbol Professional a l’entitat per a pagar les mensualitats endarrerides. Però també petits episodis gairebé amb entitat pròpia, com la victòria en el primer partit d’aquest any per 0-3 al camp del potent Màlaga tot i la dramàtica situació del primer equip; la dimissió del president institucional de l’entitat, Xavier Llastarri o l topada entre Lliga Professional, Associació de Jugadors i Federació Espanyols sobre la disputa dels partits del Reus, amb una plantilla amb només dotze fitxes del primer equip.
El resultat a moments d’ara -el malalt pot empitjorar- ja el sabem: els millors jugadors de la plantilla han marxat i altres han denunciat el club. La moral dels jugadors i de l’afició està sota zero. I el prestigi de l’entitat? Doncs la imatge que en té la majoria d’aficionats al futbol és que hi ha un culpable de la situació que viu el CF Reus i és el màxim accionista, Joan Oliver. Tot el que s’havia aconseguit durant anys de gestió seriosa i eficaç -amb un ascens històric a Segona Divisió A i dues temporades a la categoria de plata francament notables tenint en compte el potencial del club- s’ha perdut en poques setmanes. I Oliver era la imatge del petit miracle reusenc.
Oliver ha fet les coses molt malament. No sabem si no ha sabut o no ha volgut comunicar bé, però el resultat és nefast. Sobretot per a la seva reputació personal. L’entitat i la plantilla del primer equip han quedat com a víctimes de la gestió econòmica i fins i tot a nivell de “recursos humans” més que discutible del seu màxim accionista. Fins i tot podria semblar que Oliver ha volgut acaparar tota la culpa i convertir-se en el “dolent” de la pel·lícula. Però només és una possibilitat més propera a la teoria de la conspiració que a una realitat amb altes dosis d’improvisació i algunes claus que ara no coneixem.
salvatcomunicacio 