Explicar els pactes

Després de les eleccions municipals del passat 26 de maig, hem viscut tres setmanes intenses de negociacions que han desembocat en pactes i acords de governs amb múltiples combinacions arreu de la geografia catalana. L’aritmètica electoral s’ha combinat amb el background dels darrers mandats, les afinitats personals i la influència de la política nacional i estatal. Malauradament les coincidències programàtiques cauen sovint al darrer lloc. I toca explicar aquests pactes, sovint un repte per als assessors i spin doctors de les formacions, però també comunicar-lo, ja sigui amb l’escenari de la signatura de l’acord entre les diferents forces, la publicació d’una imatge a les xarxes socials o una decisió simbòlica en els primers dies de govern.

En municipis com Cambrils hem viscut pactes gairebé llampec, poques hores després de la nit electoral, amb canvi de soci de govern inclòs. Altres Ajuntaments com el de Reus, les negociacions i els estira i arronses s’han allargat fins poques hores abans del ple. La negociació d’un “pacte d’esquerres” entre ERC, PSC i CUP ha descarrilat i la tàctica de catenaccio polític de Carles Pellicer (JxReus) li ha sortit bé per retenir l’alcaldia (o la cadira per alguns) i reditar el amb republicans i ARA Reus.

Tarragona ha viscut un procés natural per a un canvi històric en l’alcaldia que els resultats del 26-M permetia. El relleu de Josep Fèlix Ballesteros (PSC) per Pau Ricomà (ERC) ha estat gradual, amb una CUP que ràpidament es va apuntar a desfenestrar el que ells consideren “la màfia” encara que no entrin en un primer moment al govern, uns comuns que van aprovar per àmplia majoria en assemblea ser conseqüents amb el seu lema electoral de canvi i si que estaran a l’executiu municipal i uns Junts per Tarragona que no podien ser assenyalats com els qui van impedir el canvi.

Molts acords de govern han estat protagonitzats per candidatures que no han estat les més votades en els comicis del 26-Mi que desplacen a l’oposició la força que té més regidors. Poden haver coincidències ideològiques i/o programàtiques, però el que més uneix és un enemic comú a batre i més si porta molts anys en el càrrec. El canvi és un motor polític i molt fàcil de comunicar, tot i que les aliances són a vegades rocambolesques. Pero sovint costa que els votants entenguin aquests pactes, ja que la majoria, quan voten, ho fan en clau d’alcaldia, sense ser conscients d’un sistema electoral que es regeix per majories. I alguns cops, s’evidencia entre el públic de les sales de plens, com hem vist a Sant Cugat o Santa Coloma de Farners.

Altres hauran de governar en minoria per manca d’acords o per tacticisme polític, sabedors que l’oposició és impossible que es posin d’acord per bastir una majoria alternativa. Potser més endavant ja pujarà un nou soci al govern. No hi ha pressa. En altres, no han calgut pactes. De majories absolutes n’hi ha menys que abans, però en trobem. Algunes s’han revalidat, com la d’Amposta, però altres són noves, com les de Torredembarra o Constantí i, més lluny, grans ciutats de l`àrea metropolitana, com  l’Hospitalet de Llobregat o Santa Coloma de Gramenet. La majoria absoluta és una gran oportunitat però també un repte governar amb majoria absoluta. I conservar-la al cap de quatre anys.

En alguns Ajuntaments s’ha arribat amb incertesa als plens de constitució i hem vist girs de guió inesperats. És el cas de Badalona, on semblava que el popular Xavier Garcia Albiol recuperaria l’alcaldia perduda fa quatre anys després de guanyar les eleccions amb claredat i beneficiar-se de la manca d’entesa de les forces d’esquerra, però el gest de la cap de llista de Guanyem Badalona, Dolors Sabaté, de retirar la seva candidatura i votar l’alcaldable socialista, Àlex Pastor, ha deixar el candidat popular novament assegut a l’oposició. “Responsabilitat” ha estat la paraula clau per explicar aquest gest, que es combina amb un altra: sacrifici.

I no podem acabar aquestes línies sense parlar de Barcelona i les dificultats evidents de la reelegida alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, per explicar el seu pacte amb PSC i Manuel Valls per retenir la vara de la capital del país. La comunicació no verbal que desprenia durant el ple de constitució del nou consistori barceloní era demolidora i en la retina de tots queden imatges com aquesta, amb Manuel Valls aplaudint-la quan rep la vara d’alcaldessa. La cara d’Ada Colau és un verdader poema, a anys llum de l’alegria incontenible que exhibia fa quatre anys. L’hemeroteca és molt cruel i posa en evidència la maniobra de Colau per voler legítimament continuar com alcaldessa i apuntar-se a allò que la fi justifica els mitjans.

En el mapa polític del nostre país trobarem situacions de tot tipus, però són el punt de partida de quatre anys que segur que seran molt intensos i que poden provocar que aquestes majories que ara semblen més o menys sòlides es puguin esberlar i fins i tot provocar situacions traumàtiques com les mocions de censura. Això acaba de començar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s