Madrid i el coronavirus

El divendres 18 de setembre, el govern de la comunitat autònoma de Madrid va anunciar una sèrie de mesures per aturar l’expansió descontrolada dels contagis de Covid-19 en aquesta regió. Aquestes mesures es focalitzaven en 37 zones de la comunitat madrilenya, que tenen com a denominador comú en pràcticament totes en un estrat sòcio-econòmic mig-baix. Són mesures que arriben tard i que quedaran curtes segons la immensa majoria d’experts. Aquesta situació ens trasllada de forma inevitable a la que vivíem a inicis de març, quan Madrid era el principal focus de l’epidèmia a l’Estat. Ara ho és fins i tot d’Europa. La sensació és que es tornen a cometre els mateixos errors, malgrat tot el que hauríem d’haver après de tragèdia sanitària.

La compareixença de divendres davant els mitjans de comunicació la van protagonitzar la presidenta de la Comunidad de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, acompanyada del seu vicepresident -de Ciutadans- i el conseller de Sanitat. El discurs de Díaz Ayuso es va centrar molt en la vessant econòmica, advertint que si aquestes mesures no tenen efecte en vindran de més radicals que provocarien un desastre econòmic. Els va deixar la concreció de les mesures als seus companys de govern. En tot moment va evitar la paraula confinament. És una paraula prohibida.

El relat que ha volgut imposar des de l’inici de l’epidèmia l’spin doctor de la presidenta madrilenya, l’exsecretari de Comunicació de José María Aznar, Miguel Ángel Rodríguez -MAR pels amics-, és que Madrid ha sabut equilibrar bé la lluita contra la Covid-19 i l’economia. Aquesta estratègia ha passat per amagar i manipular les dades de la incidència de la pandèmia en aquesta regió. Però alguns moviments tàctics generen greus contradiccions. Aquesta setmana Díaz Ayuso anunciava una rebaixa fiscal, però al mateix temps els professionals sanitaris denunciaven amargament la manca de recursos als centres de salut.

I el dilluns, 21 de setembre, al migdia, ha arribat la segona part: una reunió entre Díaz Ayuso i el president espanyol, Pedro Sánchez, a la seu del govern autonòmic. Curiós que en una situació tan complicada com aquesta, la reunió hagi tardat gairebé tres dies a realitzar-se. La posada en escena de la compareixença dels dos mandataris també ha estat peculiar: els dos sols en una escenari poblat de multitud de banderes espanyoles i madrilenyes -concretament 24, 12 de cada-, amb la presidenta autonòmica vestida de vermell, buscant marcar terreny.

Darrera de tot això hi ha una batalla ideològica i política. Díaz Ayuso és la representant de l’ala més ultraliberal en matèria econòmica i del negacionisme més trumpià dins del PP, que està al capdavant d’aquesta mena de paradís fiscal que s’ha convertit la Comunidad de Madrid. Al mateix temps és un gran contrapoder -junt amb la recuperada alcaldia de Madrid a mans de Martínez-Almeida- al govern de l’Estat a mans del PSOE i Unidas Podemos, que no ha volgut o no ha sabut enfrontar-se a aquest pol de poder madrileny. Almenys fins ara.

Díaz Ayuso ha combinat aquest enfrontament amb Pedro Sánchez i sobretot amb Pablo Iglesias amb la demonització de l’independentisme i el Govern Torra. En el seu discurs de divendres no hi va faltar la referència al president de la Generalitat. Però aquests atacs contra l’executiu català topen amb els seus resultats aconseguits amb la lluita contra la pandèmia aquest estiu. Malgrat alguns errors, el confinament de certes zones el juliol i l’agost ha permès contenir la Covid-19 a Catalunya i situar-lo en uns números molt millors que Madrid o altres regions espanyoles.

El govern català també ha sabut trobar finalment una figura que centralitza la comunicació de la lluita contra la pandèmia, que és el secretari de Salut Pública, el doctor Josep Maria Argimon, i que  falta a la Comunidad de Madrid. Díaz Ayuso hauria de buscar aquest personatge en el seu govern per dues raons bàsiques: evitar el desgast que li representa ser el màxim referent en la gestió de la pandèmia quan aquesta està acumulant molts errors i aconseguir una figura que generi més confiança en la ciutadania i un professional de la salut n’assoleix més que un simple polític. És un humil consell.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s