És la pregunta, estúpid!

Isabel Díaz Ayuso no ha guanyat les eleccions a la Comunitat de Madrid. Ha arrasat. I aquesta victòria aclaparadora només es pot explicar perquè ha fet una gran campanya electoral i perquè els seus rivals ho han fet molt malament. Quedar-se a només 4 escons de la majoria absoluta i treure més representants a l’Assemblea de Madrid que les tres forces d’esquerra juntes és un triomf sense pal·liatius i que té efectes col·laterals immediats, com l’abandonament de la política del líder d’Unidas Podemos, Pablo Iglesias, que després de set anys en la política activa ha quedat cremat.

Darrera del fenomen Díaz Ayuso hi ha qui va ser portaveu del Govern de José María Aznar, Miguel Ángel Rodríguez, MAR com li diuen els amics. Des que es va convertir en el seu cap de gabinet a inicis de 2020, MAR ha traçat una estratègia per convertir aquesta assessora de comunicació d’Esperanza Aguirre no només en una digne successora de la gran Neocon del Regne sinó en una verdadera alternativa al Govern Sánchez. Temps al temps.

Però perquè Díaz Ayuso ha fregat la majoria absoluta i governarà novament Madrid? Molt fàcil. Per què ha imposat la seva pregunta en aquesta campanya. Us en parlava fa uns anys en aquest mateix blog: per guanyar unes eleccions no s’ha de respondre correctament la pregunta de la campanya sinó que has d’imposar la teva pregunta. I quina ha estat? Voleu seguir vivint en llibertat? Ha estat aquesta, però amb una versió que ha arribat més fàcilment al votant: Voleu seguir fent canyes a l’hora i al lloc que us doni la gana?

I la política sovint és així de fàcil, de simple. Hi ha un context en el que es desenvolupa la campanya, un estat d’ànim general dels votants. I la campanya de Díaz Ayuso s’ha adaptat de forma mil·limètrica al cansament post-pandèmia i ha explotat al màxim el victimisme i la seva figura de gran antagonista de Pedro Sánchez. Com més la ridiculitzaven des de l’esquerra, més creixia el seu suport entre el votant de dreta i entre els que no tenen clar del tot que són de dretes. Vasos comunicants. I el més important: els votants l’han vist com una igual, que pensa  i diu les mateixes bestieses que ells. En canvi, la distància dels madrilenys i madrilenyes amb altres candidats professors universitaris o juristes ha estat quilomètrica.

Mentre les forces d’esquerra intentaven parlar de serveis públics en perill, d’una sanitat i unes residències per a la tercera edat desballestades i una educació cada cop mes privatitzada, Díaz Ayuso filosofava sobre el seu concepte de llibertat, que és viure a Madrid i no trobar-te mai la teva ex-parella. A les persones que mai la votarien els poden semblar afirmacions ridícules, però el que volia MAR era confirmar la OPA hostil a Ciutadans -un partit que ha passat de 25 a 0 escons en un any i està en dissolució- i a la frontera que comparteix amb el PSOE, que ha aconseguit moure-la més cap al centre. La tan esperada mobilització electoral ha acabat afavorint la dreta. Cauen els clixés. Madrid funciona diferent que el conjunt de l’Estat.

Però la campanya de Díaz Ayuso no era tan fàcil com semblava en un inici, perquè no es podia passar de frenada i engolir part de l’electorat de VOX, potser enlluernat pel vot útil. Per continuar manant li calia que la formació ultradretana no baixés del 5% i es perdessin desenes de milers de vots provocant de rebot que les esquerres sumessin majoria. També ha aconseguit aquest objectiu. Fins i tot VOX ha pujat un escó i situarà el PSOE en la dicotomia de votar en contra de la investidura d’Ayuso i convertir en VOX en decisiva o abstenir-se en clau de cordó sanitari. La política certament és diabòlica.

Sobre el PSOE només podem dir que no s’ha presentat a aquestes eleccions. El cervell monclovita Ivan Redondo no ha volgut desgastar-se en una batalla que tenia perduda després del fracàs de l’Operació Illa a Catalunya i la moció amb Ciutadans a Múrcia. Un canvi de candidat només hauria permès maquillar una mica el resultat i convertir VOX en encara més decisiva. Redondo ha preferit presentar l’anticandidat que és Ángel Gabilondo,  que, després de perdre 13 escons, ha acabat sorpassat per la presidenciable de Más Madrid, Mónica García. Potser aquesta és l’única bona notícia de l’esquerra madrilenya: el naixement d’una líder, una mena de nèmesi de Díaz Ayuso. Davant l’elitisme de l’actual presidenta, una metgessa de la sanitat pública que també és percebuda com una igual per una part de l’electorat més esquerrà.

I si Díaz Ayuso no en tenia prou amb el seu triomf electoral incontestable, va rematar una nit electoral històrica amb l’abandonament de la política de Pablo Iglesias, l’ase de tots els cops populars aquesta campanya. El líder d’Unidas Podemos va saber llegir que en les eleccions madrilenyes s’ho jugava el tot pel tot i va deixar la vicepresidència segona per baixar al fang electoral i aconseguir que el seu partit no quedés fora de l’assemblea. Després d’una campanya més aviat erràtica, Iglesias ha assolit aquest objectiu inicial, però Más Madrid l’ha doblat en escons. Una derrota sense pal·liatius, que ha servit el seu cap en safata a la presidenta madrilenya i posa contra les cordes el que els darrers anys hem anomenat “nova política.”

La campanya madrilenya és un compendi del que s’ha de fer i no s’ha de fer en una carrera electoral. Segur que s’estudiarà molt els propers anys a les facultats de polítiques. I ho podríem resumir, recordant la campanya de les eleccions presidencials nord-americanes de 1992, amb una frase: “És la pregunta, estúpid.” O potser millor: “Són les canyes, estúpid”. Així és la política post-trumpista.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s