‘The loudest voice’ o que hi ha darrera dels mitjans

En la porosa frontera entre els mons de la política i la comunicació trobem The loudest voice (La voz más alta), una minisèrie de set capítols produïda per Showtime i que a casa nostra s’ha emès aquest estiu per la plataforma Movistar+. El protagonista de The loudest voice és Roger Ailes (1940-2017), creador i director de Fox News durant dues dècades, amb una trajectòria anterior molt llarga com a productor televisiu i assessor de presidents i candidats republicans. Però Ailes també era un voraç depredador sexual, com retrata molt bé aquesta sèrie. En la pell d’Ailes s’hi ha posat un irreconeixible Russell Crowe, calb i amb uns quants quilos de més. Continua llegint

Anuncis

Explicar els pactes

Després de les eleccions municipals del passat 26 de maig, hem viscut tres setmanes intenses de negociacions que han desembocat en pactes i acords de governs amb múltiples combinacions arreu de la geografia catalana. L’aritmètica electoral s’ha combinat amb el background dels darrers mandats, les afinitats personals i la influència de la política nacional i estatal. Malauradament les coincidències programàtiques cauen sovint al darrer lloc. I toca explicar aquests pactes, sovint un repte per als assessors i spin doctors de les formacions, però també comunicar-lo, ja sigui amb l’escenari de la signatura de l’acord entre les diferents forces, la publicació d’una imatge a les xarxes socials o una decisió simbòlica en els primers dies de govern. Continua llegint

Sobre el vot útil

Un dels late motiv dels darrers dies d’una campanya electoral és la crida al vot útil. La majoria de les candidatures enarboren la bandera del vot útil amb l’objectiu de recollir els sufragis que els resten per aconseguir els seus objectius. Els equips de campanya treballen intensament els arguments per defensar que votar un determinat partit o coalició és el més útil pels interessos del votant han de ser clars, simples, però ben construïts, ja que aquest rep un allau d’impactes en aquesta fase decisiva de la campanya.

Un dels arguments més repetits al llarg dels darrers anys és la crida a la concentració de vot per guanyar les eleccions. En aquest  cas el vot útil és combina amb l’efecte carro guanyador i l’ajut de les enquestes. I es reforça amb el missatge de poder governar sols i no dependre de socis incòmodes.  Però en els darrers anys el vot útil s’ha fet servir més en clau de vot en contra d’una altra opció política: evitar que una candidatura rival o suma de candidatures puguin formar govern. L’exemple el tenim en el PSOE en l’actual campanya de les eleccions espanyoles en contra d’un hipotètic tripartit de dretes, però també el fan servir  PP i Ciutadans en contra del mateix PSOE. O Unidos Podemos per garantir que el PSOE impulsi polítiques d’esquerres. O les formacions independentistes per ser decisius a Madrid.

Però el vot útil es pot centrar en una circumscripció, tot i que és més difícil a causa del desconeixement de molta gent del sistema electoral. En el cas de Tarragona, on es reparteixen sis escons al Congrés, molts votants es pregunten quin pot ser el vot més útil pels seus interessos. I aquí entra en joc la Llei d’Hondt, que és molt capriciosa. Es tracta d’un sistema electoral que premia les formacions més votades i castiga les que obtenen menys sufragis. Un grapat de vots pot donar o prendre un escó a una candidatura.

En els anys 80 i 90 era una tendència consolidada el vot prestat en les eleccions espanyoles d’ERC i ICV al PSC i també d’ERC a CiU, que deixava només socialistes, convergents i el PP  amb representació per Tarragona i republicans i ecosocialistes, sense.  Era una expressió molt evident del vot útil. Però les tendències electorals evolucionen i en els darrers comicis espanyols les totes les principals formacions van obtenir representació:  un diputat cada una. En les eleccions del 28-A el mapa electoral tarragoní es reorganitzarà i les enquestes apunten a ERC i el PSC com les candidatures més premiades pel vot útil. I, com es tracta de vasos comunicants, Comuns, JuntsxCAT i PP podrien quedar sense representació, víctimes del vot útil.

Bou Vila

El Partit Popular tenia una papereta difícil a l’hora d’escollir el seu candidat a l’alcaldia de Barcelona en les eleccions del proper mes de maig. Si el panorama ja era complicat per la línia descendent dels populars en les darreres eleccions a causa de l’auge de Ciutadans, la irrupció de la figura de Manuel Valls encara va enfosquir més les perspectives populars. Descartada una hipotètica coalició electoral amb l’exprimer ministre francès al capdavant i la retirada de l’incombustible cap de llista Alberto Fernández Díaz, cap dirigent popular semblava disposat a acceptar un repte amb ferum de fracàs. Només hi havia la possibilitat de buscar un “independent” i l’escollit ha estat el president d’Empresaris Catalans Josep (José) Bou Vila. Un empresari del món del pa de Vic, alcaldable del PP a Barcelona. Continua llegint

Marca de partit vs marca personal

Aquesta setmana hem conegut el logotip de precampanya electoral de Carles Pellicer per intentar guanyar per tercer cop les eleccions municipals de Reus i continuar quatre anys més a l’alcaldia de la ciutat. El podeu veure aquí al costat i el primer que destaca és l’absència del partit en el qual milita o la marca d’una possible coalició electoral. Observem només el seu nom, la Rosa de Reus i la data de 2019. I dos colors: el turquesa i el blanc. Continua llegint

Apunts sobre polítics i vestimenta

Retrocedim quinze anys i fixem-nos en el primer govern tripartit de la Generalitat de Catalunya. Un dels seus membres era el republicà Josep Bargalló. Després d’un pas efímer per la conselleria d’Ensenyament es va fer càrrec de la conselleria en cap a causa de la dimissió de Josep-Lluís Carod-Rovira pel seu viatge a Perpinyà per entrevistar-se amb membres d’ETA. Va ser llavors quan molts mitjans van posar el focus en el número dos de l’executiu català, concretament en la seva manera de vestir. Bargalló mai portava corbata, fos quin fos l’acte a que havia d’acudir i la seva solemnitat. Van córrer rius de tinta i molts el coneixien com el conseller sense corbata. Continua llegint

Deures de setembre (i octubre, novembre…)

El proper mes de juny se celebren eleccions municipals. Gairebé un miler de municipis catalans escolliran els membres dels plens dels Ajuntaments. Localitats amb centenars de milers d’habitants i altres amb poques desenes. Alcaldes i regidors que es dediquen professionalment a la cosa pública i altres que esmercen moltes hores per una retribució simbòlica o en alguns casos, cap compensació. L’objectiu dels qui durant aquesta darrers quatre anys han governat és tornar-ho a fer el proper mandat. Continua llegint

Ara que fa deu anys: reflexions al voltant de la comunicació al Consell Comarcal de l’Alt Camp

El 27 de març de 2008 em vaig incorporar com a cap de Comunicació al Consell Comarcal de l’Alt Camp. Fins llavors la meva carrera professional s’havia desenvolupat  en diferents mitjans de comunicació i aquesta era la meva primera experiència en comunicació corporativa, l’oportunitat d’aplicar a la pràctica alguns coneixements sobre aquesta matèria que havia anat adquirint, tant a nivell acadèmic com a partir l’observació dels companys que treballaven en aquestes tasques. Van ser més de tres anys en aquest ens supramunicipal, formant un gran equip amb la presidenta comarcal, Carme Mansilla, i el gerent, Emili Llauradó, i també amb els tècnics de les diferents àrees. D’aquesta etapa en vaig extreure algunes conclusions que m’agradaria compartir en aquest espai. Continua llegint

Enquestitis

Estem massa pendents de les enquestes? En moments com l’actual, enmig d’una campanya electoral, dia si dia no tenim algun nou sondeig sobre la taula. Escons que pugen i baixen, percentatges que augmenten i disminueixen… i titulars amb totes les interpretacions possibles. Fora de període electoral les enquestes també són un actor principal de l’ecosistema comunicatiu. En trobem realitzades per empreses especialitzades, però també en webs de diaris i a xarxes socials sense seguir cap mena de rigor acadèmic però que atrau i mobilitza els internautes a votar una opció o una altra. Continua llegint

Madina-Sánchez: relats comunicants

madina_sanchezEduardo Madina ha anunciat que deixa la política. En pocs anys el polític basc ha passat de ser la gran esperança blanca del socialisme espanyola a un conspirador derrotat dos cops per una mateixa persona, Pedro Sánchez. Madina era un polític amb un relat molt potent basat en l’atemptat d’ETA que va patir el 2002 quan era dirigent de les Joventuts Socialistes basques, que havia sabut escalar posicions dins del PSOE fins tenir la secretaria general a tocar, però l’aparell es va alinear amb Pedro Sánchez en les eleccions primàries de fa tres anys.

Després de la derrota, Madina es va alinear amb el sector liderat per Susana Díaz i es va convertir  en un dels homes forts de l’equip de la presidenta andalusa en el seu assalt al lideratge del PSOE. Mentre el seu relat perdia enters, el seu rival, Pedro Sánchez, en bastia gradualment un de potent, de l’heroi que s’enfronta a l’aparell i a l’establishment socialista. Un relat que la militància socialista va comprar.

Paral·lelament la figura de Madina va anar decreixent fins a oferir una imatge d’un conspirador anti-Sánchez més, una peça de la totpoderosa (o almenys així ho semblava) Susana Díaz. El d’Eduardo Madina és un cas de polític que ha fallat en la seva estratègia i en els moviments tàctics per aconseguir els seus objectius  i dilapidar el seu capital polític basat en un relat potent. Tots aquests errors no han fet sinó reforçar el relat del seu rival polític, com si d’uns vasos comunicants es tractés. Un cas d’estudi.