Madrid i el coronavirus

El divendres 18 de setembre, el govern de la comunitat autònoma de Madrid va anunciar una sèrie de mesures per aturar l’expansió descontrolada dels contagis de Covid-19 en aquesta regió. Aquestes mesures es focalitzaven en 37 zones de la comunitat madrilenya, que tenen com a denominador comú en pràcticament totes en un estrat sòcio-econòmic mig-baix. Són mesures que arriben tard i que quedaran curtes segons la immensa majoria d’experts. Aquesta situació ens trasllada de forma inevitable a la que vivíem a inicis de març, quan Madrid era el principal focus de l’epidèmia a l’Estat. Ara ho és fins i tot d’Europa. La sensació és que es tornen a cometre els mateixos errors, malgrat tot el que hauríem d’haver après de tragèdia sanitària. Continua llegint

Què volia comunicar la monarquia espanyola a Poblet?

El rei Felip i la reina Letizia van dur a terme el passat dilluns 20 de juliol una visita oficial al monestir de Poblet. Havien anunciat prèviament un tour més extens pel divendres anterior, que els havia de portar a Barcelona i Figueres, però finalment van reduir-ho a una visita gairebé llampec al monestir cistercenc. I la van haver de fer envoltats de desenes de policies que els “protegien” de centenars de persones que protestaven enèrgicament i sorollosament contra la seva presència. I el més curiós tractant-se d’una visita oficial: sense comunicar-ho oficialment als Ajuntaments de la zona. Continua llegint

Hem perdut un any?

S’ha complert ja un any de la constitució dels Ajuntaments de l’actual mandat municipal. Ha transcorregut un quart d’aquest mandat. És veritat que els darrers tres mesos, a causa del coronavirus i la declaració d’estat d’alarma amb el conseqüent confinament han estat excepcionals, però en el període anterior vam poder observar unes tendències molt semblants a les que es produeixen sempre en els inicis de mandat en els consistoris municipals de la majoria de localitats. Continua llegint

La foto que et perseguirà tota la vida

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Aquest cap de setmana s’ha parlat molt de la fotografia de portada del diari El Mundo, on la presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, posava per una entrevista en profunditat en una posició que recordava la Verge Maria en algunes representacions pictòriques clàssiques. Es tracta d’una imatge que li assegura presència en les tertúlies radiofòniques i televisives, però pot  semblar una frivolitat amb la situació actual que viu la seva comunitat i l’estat a causa de la Covid-19. Continua llegint

‘The loudest voice’ o que hi ha darrera dels mitjans

En la porosa frontera entre els mons de la política i la comunicació trobem The loudest voice (La voz más alta), una minisèrie de set capítols produïda per Showtime i que a casa nostra s’ha emès aquest estiu per la plataforma Movistar+. El protagonista de The loudest voice és Roger Ailes (1940-2017), creador i director de Fox News durant dues dècades, amb una trajectòria anterior molt llarga com a productor televisiu i assessor de presidents i candidats republicans. Però Ailes també era un voraç depredador sexual, com retrata molt bé aquesta sèrie. En la pell d’Ailes s’hi ha posat un irreconeixible Russell Crowe, calb i amb uns quants quilos de més. Continua llegint

Explicar els pactes

Després de les eleccions municipals del passat 26 de maig, hem viscut tres setmanes intenses de negociacions que han desembocat en pactes i acords de governs amb múltiples combinacions arreu de la geografia catalana. L’aritmètica electoral s’ha combinat amb el background dels darrers mandats, les afinitats personals i la influència de la política nacional i estatal. Malauradament les coincidències programàtiques cauen sovint al darrer lloc. I toca explicar aquests pactes, sovint un repte per als assessors i spin doctors de les formacions, però també comunicar-lo, ja sigui amb l’escenari de la signatura de l’acord entre les diferents forces, la publicació d’una imatge a les xarxes socials o una decisió simbòlica en els primers dies de govern. Continua llegint

Sobre el vot útil

Un dels late motiv dels darrers dies d’una campanya electoral és la crida al vot útil. La majoria de les candidatures enarboren la bandera del vot útil amb l’objectiu de recollir els sufragis que els resten per aconseguir els seus objectius. Els equips de campanya treballen intensament els arguments per defensar que votar un determinat partit o coalició és el més útil pels interessos del votant han de ser clars, simples, però ben construïts, ja que aquest rep un allau d’impactes en aquesta fase decisiva de la campanya.

Un dels arguments més repetits al llarg dels darrers anys és la crida a la concentració de vot per guanyar les eleccions. En aquest  cas el vot útil és combina amb l’efecte carro guanyador i l’ajut de les enquestes. I es reforça amb el missatge de poder governar sols i no dependre de socis incòmodes.  Però en els darrers anys el vot útil s’ha fet servir més en clau de vot en contra d’una altra opció política: evitar que una candidatura rival o suma de candidatures puguin formar govern. L’exemple el tenim en el PSOE en l’actual campanya de les eleccions espanyoles en contra d’un hipotètic tripartit de dretes, però també el fan servir  PP i Ciutadans en contra del mateix PSOE. O Unidos Podemos per garantir que el PSOE impulsi polítiques d’esquerres. O les formacions independentistes per ser decisius a Madrid.

Però el vot útil es pot centrar en una circumscripció, tot i que és més difícil a causa del desconeixement de molta gent del sistema electoral. En el cas de Tarragona, on es reparteixen sis escons al Congrés, molts votants es pregunten quin pot ser el vot més útil pels seus interessos. I aquí entra en joc la Llei d’Hondt, que és molt capriciosa. Es tracta d’un sistema electoral que premia les formacions més votades i castiga les que obtenen menys sufragis. Un grapat de vots pot donar o prendre un escó a una candidatura.

En els anys 80 i 90 era una tendència consolidada el vot prestat en les eleccions espanyoles d’ERC i ICV al PSC i també d’ERC a CiU, que deixava només socialistes, convergents i el PP  amb representació per Tarragona i republicans i ecosocialistes, sense.  Era una expressió molt evident del vot útil. Però les tendències electorals evolucionen i en els darrers comicis espanyols les totes les principals formacions van obtenir representació:  un diputat cada una. En les eleccions del 28-A el mapa electoral tarragoní es reorganitzarà i les enquestes apunten a ERC i el PSC com les candidatures més premiades pel vot útil. I, com es tracta de vasos comunicants, Comuns, JuntsxCAT i PP podrien quedar sense representació, víctimes del vot útil.

Bou Vila

El Partit Popular tenia una papereta difícil a l’hora d’escollir el seu candidat a l’alcaldia de Barcelona en les eleccions del proper mes de maig. Si el panorama ja era complicat per la línia descendent dels populars en les darreres eleccions a causa de l’auge de Ciutadans, la irrupció de la figura de Manuel Valls encara va enfosquir més les perspectives populars. Descartada una hipotètica coalició electoral amb l’exprimer ministre francès al capdavant i la retirada de l’incombustible cap de llista Alberto Fernández Díaz, cap dirigent popular semblava disposat a acceptar un repte amb ferum de fracàs. Només hi havia la possibilitat de buscar un “independent” i l’escollit ha estat el president d’Empresaris Catalans Josep (José) Bou Vila. Un empresari del món del pa de Vic, alcaldable del PP a Barcelona. Continua llegint

Marca de partit vs marca personal

Aquesta setmana hem conegut el logotip de precampanya electoral de Carles Pellicer per intentar guanyar per tercer cop les eleccions municipals de Reus i continuar quatre anys més a l’alcaldia de la ciutat. El podeu veure aquí al costat i el primer que destaca és l’absència del partit en el qual milita o la marca d’una possible coalició electoral. Observem només el seu nom, la Rosa de Reus i la data de 2019. I dos colors: el turquesa i el blanc. Continua llegint

Apunts sobre polítics i vestimenta

Retrocedim quinze anys i fixem-nos en el primer govern tripartit de la Generalitat de Catalunya. Un dels seus membres era el republicà Josep Bargalló. Després d’un pas efímer per la conselleria d’Ensenyament es va fer càrrec de la conselleria en cap a causa de la dimissió de Josep-Lluís Carod-Rovira pel seu viatge a Perpinyà per entrevistar-se amb membres d’ETA. Va ser llavors quan molts mitjans van posar el focus en el número dos de l’executiu català, concretament en la seva manera de vestir. Bargalló mai portava corbata, fos quin fos l’acte a que havia d’acudir i la seva solemnitat. Van córrer rius de tinta i molts el coneixien com el conseller sense corbata. Continua llegint