És la pregunta, estúpid!

Isabel Díaz Ayuso no ha guanyat les eleccions a la Comunitat de Madrid. Ha arrasat. I aquesta victòria aclaparadora només es pot explicar perquè ha fet una gran campanya electoral i perquè els seus rivals ho han fet molt malament. Quedar-se a només 4 escons de la majoria absoluta i treure més representants a l’Assemblea de Madrid que les tres forces d’esquerra juntes és un triomf sense pal·liatius i que té efectes col·laterals immediats, com l’abandonament de la política del líder d’Unidas Podemos, Pablo Iglesias, que després de set anys en la política activa ha quedat cremat.

Darrera del fenomen Díaz Ayuso hi ha qui va ser portaveu del Govern de José María Aznar, Miguel Ángel Rodríguez, MAR com li diuen els amics. Des que es va convertir en el seu cap de gabinet a inicis de 2020, MAR ha traçat una estratègia per convertir aquesta assessora de comunicació d’Esperanza Aguirre no només en una digne successora de la gran Neocon del Regne sinó en una verdadera alternativa al Govern Sánchez. Temps al temps.

Però perquè Díaz Ayuso ha fregat la majoria absoluta i governarà novament Madrid? Molt fàcil. Per què ha imposat la seva pregunta en aquesta campanya. Us en parlava fa uns anys en aquest mateix blog: per guanyar unes eleccions no s’ha de respondre correctament la pregunta de la campanya sinó que has d’imposar la teva pregunta. I quina ha estat? Voleu seguir vivint en llibertat? Ha estat aquesta, però amb una versió que ha arribat més fàcilment al votant: Voleu seguir fent canyes a l’hora i al lloc que us doni la gana?

I la política sovint és així de fàcil, de simple. Hi ha un context en el que es desenvolupa la campanya, un estat d’ànim general dels votants. I la campanya de Díaz Ayuso s’ha adaptat de forma mil·limètrica al cansament post-pandèmia i ha explotat al màxim el victimisme i la seva figura de gran antagonista de Pedro Sánchez. Com més la ridiculitzaven des de l’esquerra, més creixia el seu suport entre el votant de dreta i entre els que no tenen clar del tot que són de dretes. Vasos comunicants. I el més important: els votants l’han vist com una igual, que pensa  i diu les mateixes bestieses que ells. En canvi, la distància dels madrilenys i madrilenyes amb altres candidats professors universitaris o juristes ha estat quilomètrica.

Mentre les forces d’esquerra intentaven parlar de serveis públics en perill, d’una sanitat i unes residències per a la tercera edat desballestades i una educació cada cop mes privatitzada, Díaz Ayuso filosofava sobre el seu concepte de llibertat, que és viure a Madrid i no trobar-te mai la teva ex-parella. A les persones que mai la votarien els poden semblar afirmacions ridícules, però el que volia MAR era confirmar la OPA hostil a Ciutadans -un partit que ha passat de 25 a 0 escons en un any i està en dissolució- i a la frontera que comparteix amb el PSOE, que ha aconseguit moure-la més cap al centre. La tan esperada mobilització electoral ha acabat afavorint la dreta. Cauen els clixés. Madrid funciona diferent que el conjunt de l’Estat.

Però la campanya de Díaz Ayuso no era tan fàcil com semblava en un inici, perquè no es podia passar de frenada i engolir part de l’electorat de VOX, potser enlluernat pel vot útil. Per continuar manant li calia que la formació ultradretana no baixés del 5% i es perdessin desenes de milers de vots provocant de rebot que les esquerres sumessin majoria. També ha aconseguit aquest objectiu. Fins i tot VOX ha pujat un escó i situarà el PSOE en la dicotomia de votar en contra de la investidura d’Ayuso i convertir en VOX en decisiva o abstenir-se en clau de cordó sanitari. La política certament és diabòlica.

Sobre el PSOE només podem dir que no s’ha presentat a aquestes eleccions. El cervell monclovita Ivan Redondo no ha volgut desgastar-se en una batalla que tenia perduda després del fracàs de l’Operació Illa a Catalunya i la moció amb Ciutadans a Múrcia. Un canvi de candidat només hauria permès maquillar una mica el resultat i convertir VOX en encara més decisiva. Redondo ha preferit presentar l’anticandidat que és Ángel Gabilondo,  que, després de perdre 13 escons, ha acabat sorpassat per la presidenciable de Más Madrid, Mónica García. Potser aquesta és l’única bona notícia de l’esquerra madrilenya: el naixement d’una líder, una mena de nèmesi de Díaz Ayuso. Davant l’elitisme de l’actual presidenta, una metgessa de la sanitat pública que també és percebuda com una igual per una part de l’electorat més esquerrà.

I si Díaz Ayuso no en tenia prou amb el seu triomf electoral incontestable, va rematar una nit electoral històrica amb l’abandonament de la política de Pablo Iglesias, l’ase de tots els cops populars aquesta campanya. El líder d’Unidas Podemos va saber llegir que en les eleccions madrilenyes s’ho jugava el tot pel tot i va deixar la vicepresidència segona per baixar al fang electoral i aconseguir que el seu partit no quedés fora de l’assemblea. Després d’una campanya més aviat erràtica, Iglesias ha assolit aquest objectiu inicial, però Más Madrid l’ha doblat en escons. Una derrota sense pal·liatius, que ha servit el seu cap en safata a la presidenta madrilenya i posa contra les cordes el que els darrers anys hem anomenat “nova política.”

La campanya madrilenya és un compendi del que s’ha de fer i no s’ha de fer en una carrera electoral. Segur que s’estudiarà molt els propers anys a les facultats de polítiques. I ho podríem resumir, recordant la campanya de les eleccions presidencials nord-americanes de 1992, amb una frase: “És la pregunta, estúpid.” O potser millor: “Són les canyes, estúpid”. Així és la política post-trumpista.

Alguns apunts del 14-F

Ara que ja han passat un parell de setmanes de les Eleccions al Parlament de Catalunya del 14-F ens podem mirar aquests comicis amb una certa distància i fixar-nos amb alguns exemples de com la comunicació política actual poc té a veure amb la de finals del segle passat i els caps de campanya que es mouen encara amb models de dècades passades hauran d’evolucionar, perquè l’electorat és molt més volàtil i les caixes d’eines que tenien fins ara s’han quedat obsoletes.

Hi va haver unanimitat entre analistes polítics en qui havia estat el millor candidat en els diferents debats electorals: Alejandro Fernández, del Partit Popular. Era qui els va preparar més a consciència amb els seus equips de campanya i qui va oferir moments molt brillants. Les audiències televisives van ser molt bones. Doncs aquesta exhibició dialèctica no li ha servit ni per formar grup propi al Parlament i només ha obtingut tres escons a la cambra catalana. Va deixar en evidència repetidament les contradiccions del cap de llista de VOX, Ignacio Garriga, però aquest l’ha superat àmpliament amb onze diputats.

El PDeCAT va aconseguir retenir als tribunals els minuts d’anuncis electorals a la televisió pública que li tocaven a Junts per Catalunya pels 34 escons obtinguts el desembre de 2017. La cap de llista postconvergent, Àngels Chacón, va tenir molta més quota de pantalla que la presidenciable de Junts per Catalunya, Laura Borràs. Mentre Borràs va aconseguir 32 escons, Chacón no en va assolir ni un. El PDeCAT va apropar-se a obtenir representació a Lleida. El pes de la televisió convencional és el que és. Cada cop menys.

La volatilitat del vot és una de les característiques de la política catalana a partir de la segona dècada del segle XXI. L’exemple més paradigmàtic és Ciutadans, una força política capaç de guanyar unes eleccions i enfonsar-se només tres anys després dividint per sis la seva representació. Un gegant amb peus de fang que també ha tingut una campanya electoral molt erràtica, amb una retirada de cartells inclosa per problemes de drets d’imatge. Un mal candidat i un missatge que no lligava amb el relat que venen des del seu naixement. Parlaven d’abraçades quan s’han basat en l’enfrontament i el “mal rotllo” a l’hora de fer política. Ciutadans feia pudor de desfeta electoral i a la gent no li agrada donar suport a un perdedor.

I l’’Efecte Illa’? Ha estat un efecte de reduïdes dimensions. Si que ha aconseguit guanyar les eleccions -només per vots- però l’aritmètica electoral li posa molt difícil poder governar. El seu candidat, Salvador Illa, va protagonitzar els darrers dies de campanya, amb la negativa a sotmetre’s a les proves de la Covid-19 abans dels debats televisius. Els seus rivals electorals ho van aprofitar per sembrar dubtes i projectar una imatge de supèrbia que podria haver-li acabat fent mal. Mentre va queixalar vots en la frontera electoral amb Ciutadans, els Comuns van aguantar bé i tampoc Esquerra va patir per aquesta banda de l’espectre polític.

Precisament Esquerra va tornar a quedar-se a les portes de guanyar unes eleccions al Parlament. Aquest cop les enquestes apuntaven a un triple empat, que es podia decantar per qualsevol dels tres aspirants a la victòria -PSC, ERC i Junts-. Els republicans no van poder superar els socialistes en vots però si que van aprofitar la fragmentació de l’espai post-convergent per fer el “sorpasso” en l’àmbit independentista i guanyar-se el dret a ser el principal candidat a presidir la Generalitat.

Les restriccions imposades per la Covid-19 han reduït al mínim els actes electorals presencials. Ja fa anys que han quedat enrere aquells mítings multitudinaris que omplien pavellons poliesportius i aquesta campanya pandèmica sembla que els ha acabat de fer passar a la història. La batalla a les xarxes socials cada cop guanya més protagonisme i els partits hi inverteixen més, ja sigui amb continguts pagament o amb exèrcits de trols. Tenim precedents interessants de la seva efectivitat, com en la segona convocatòria electoral a les Corts espanyoles que el 2015 va fer president a Mariano Rajoy. Una operació quirúrgica a Facebook va permetre al Partit Popular recuperar més d’una desena d’escons, com el cas de Lleida. Possiblement anem cap aquest tipus de campanyes, però costarà deixar enrere marcs mentals molt interioritzats pels responsables de comunicació d’estructures tan anquilosades com els partits polítics.  

L’’efecte Illa’

Ningú pot posar en dubte que el PSC va donar un cop d’efecte a les eleccions al Parlament de Catalunya el penúltim dia d’aquest estrany any 2020 amb l’anunci que el ministre de Sanitat espanyol, Salvador Illa, substituïa Miquel Iceta com a candidat a la presidència de la Generalitat. Els tempos d’aquest canvi de cartell electoral estaven molt calculats per poder arribar al 14-F, la data marcada pels comicis, amb la força necessària per poder tenir possibilitats de fer-hi un bon paper. Setmanes abans, el ministre va negar amb rotunditat més d’un cop que pogués substituir Iceta com a presidenciable socialista en entrevistes amb diferents mitjans de comunicació.

Es tractava de generar un efecte Illa que es mantingués fins a la cita amb les urnes, generant una bipolarització amb el candidat d’Esquerra Republicana, Pere Aragonès, aprofitant la projecció de la seva gestió com a ministre fins a l’inici de la campanya, moment que deixaria la cartera i se centraria en la candidatura al Parlament. Aprofitant la crisi de govern, Miquel Iceta hauria estat “recol·locat” en una cartera ministerial. Semblava que tot quadrava. Els mitjans de comunicació afins al PSC i militants i simpatitzants a les xarxes socials es van posar a treballar per amplificar l’efecte Illa.

L’ajornament electoral ha trastocat els plans del PSC (i el PSOE), ja que és molt difícil allargar durant cinc mesos aquest suposat efecte llla, planificat com si d’una guerra llampec es tractés i no una empantanegada guerra de trinxeres. D’aquí, haver-se quedat sols els socialistes en la taula de partits catalans -fora de la taula potser trobaran VOX, un estrany company de viatge-  defensant una data no massa allunyada de les seves previsions inicials: 14 o 21 de març. La línia entre la defensa d’una posició legítima i la “pataleta” irresponsable és molt fina.

El socialisme espanyol i català -actualment poques diferències hi trobem- es troba en la perillosa disjuntiva de prémer el botó jurídic, que els obre la porta a mantenir la data del 14-F, però que se’ls pot girar en contra depenent de l’evolució d’una pandèmia que està en plena escalada de la tercera onada i pot arribar al cim pel que fa a la saturació dels hospitals a mitjan de febrer. I tot això amb el seu presidenciable al capdavant de la lluita contra un coronavirus desbocat.

Però i si neguem la major? Existeix un efecte Illa? Algunes projeccions demoscòpiques detectaven ja abans del seu nomenament i després del seu anunci que és millor candidat que Iceta, però es tracta d’una foto fixa, que pot canviar les properes setmanes. I l’’Efecte Illa’ es poc probable que s’expandeixi al bloc independentista. Si que pot reunir vot a la banda unionista, recuperant vot de Comuns i Ciutadans i aprofitant l’enfonsament electoral de la formació taronja que apunten les enquestes. El PSC d’Illa pot liderar el bloc unionista, però tindrà prou força per impedir que l’independentisme pugui formar govern?

El que queda clar és que l’endarreriment de la data electoral obligarà al PSC a un canvi d’estratègia i pot donar munició als seus rivals electorals amb el conflicte d’interessos entre el ministeri i la candidatura que patirà Salvador Illa no durant setmanes sinó mesos. Els spin doctors socialistes se’ls gira feina per adaptar la candidatura del ministre al nou escenari i intentar allargar el suposat efecte Illa fins a finals de primavera.

Alta tensió en les eleccions del Col·legi d’Advocats de Tarragona

Aquesta setmana passada s’han celebrat les eleccions a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Tarragona (ICAT) i Estela Martín en serà la degana després de superar David Rocamora i Rocío De Mantarás en uns comicis molt ajustats i farcits de tensió i polèmica. Martín es converteix en la primera degana de l’ICAT en 175 anys d’història. Les eleccions a col·legis professionals, federacions i clubs esportius o a rectors d’universitats són des de fa uns anys un terreny on cada cop hi pesa més la comunicació política i brinden oportunitats laborals als qui ens dediquem a l’assessoria electoral. Aquests comicis de l’ICAT m’han interessat especialment perquè fa quatre anys vaig participar en l’equip electoral d’un dels dos candidats a degà i tenien un punt de continuïtat important. Aquest cop ho he viscut, però, només com a espectador.

Hi havia dues novetats principals en aquestes eleccions: la concurrència de tres candidatures i la possibilitat que una dona fos per primer cop degana. Dues candidates havien format part de la junta sortint, però mentre una, Estela Martín, liderava la candidatura continuista, ja que havia exercit fins llavors de secretària i el degà sortint, Manel Albiac, havia expressat la seva preferència per ella, la segona, Rocío de Mantaràs, intentava erigir-se com el canvi des de la discrepància amb les polítiques impulsades per la directiva de la qual n’havia format part. El tercer en discòrdia, David Rocamora, també havia estat, durant part d’aquest mandat, president de la Fundació de l’ICAT, però havia dimitit, i es definia com la candidatura per al canvi.

Tot i que el mateix Rocamora ho havia negat de totes les maneres possibles, la seva candidatura portava l’etiqueta d’”independentista”. El segon mandat de Manel Albiac al capdavant del col·legi tarragoní ha estat força tumultuós, acumulant fins a 5 dimissions i no podent evitar els efectes del procés català. Ramon Setó, implicat com a advocat en judicis contra la repressió al Procés, català va dimitir de la junta d’Albiac i va passar a formar part de la candidatura d’un Rocamora, que va exhibir en forma d’imatge a xarxes el suport del portaveu de Ciutadans a l’Ajuntament de Tarragona, Rubén Viñuales. L’eix independència-unionisme ha entrat doncs en joc en aquestes eleccions, amb De Mantarás intetant erigir-se com una tercera via, però el principal leit-motiv ha estat el mateix de les dues darreres eleccions: continuïtat-canvi. I per segon cop consecutiu ha guanyat la continuïtat.

Però ho ha fet per un marge molt estret -només nou vots- entre les dues candidatures més votades -606 a 597- i amb 138 vots de la tercera. La guanyadora, Estela Martín, s’ha beneficiat doncs, de la divisió entre “l’oposició” i n’ha tingut prou amb un 45,19% dels vots per convertir-se en degana i un marge de menys de 0,7 punts per sobre de David Rocamora (44,51%). Tenien dret a sufragi 1.378 advocats, 869 dels quals en exercici i 509 que actualment no estan exercint.

Les eleccions han estat plenes d’acusacions per part de les dues candidatures perdedores de manca de joc net i el millor resum és el post a Facebook de la candidatura de David Rocamora:

“La fi justifica els mitjans. Això deia Maquiavel al Príncep. Felicitem Estela per la seva maquiavèl·lica victòria. Heu demostrat ser capaços de fer quelcom que nosaltres no hem sabut, pogut ni volgut fer. Agraïm tots els vots, especialment el fet d’haver estat la candidatura més votada entre els advocats exercents ens omple d’orgull i lamentem no haver estat capaços de convèncer més gent entre els no exercents.  Rocío i companyia, heu estat un exemple. A tots gràcies, ha estat un aprenentatge intens sobre el comportament humà. Sort i encerts a la degana.”

Durant la jornada electoral, Rocamora havia denunciat públicament que el president de la mesa electoral de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Tarragona, el degà sortint Manel Albiac, s’havia aixecat de la mesa i havia anat a trucar demanant el vot per a Estela Martin.

A cinc dies abans d’acabar la campanya electoral, la candidata Rocío de Mantarás  feia una altra denúncia: “Seguim sense que ens lliurin les paperetes de vots, seguim sense saber si tindrem una urna precintada o el vots els guardarà la actual secretària que coincideix amb ser candidata o persona que designi, seguim sense saber si podrem votar amb la intimitat i confidencialitat que suposa el dret a vot, seguim amb actes i publicacions amb fins probablement electorals, seguim sense fair play. Una llàstima haver de dedicar el nostre temps a denunciar aquestes pràctiques. Respecteu la nostra il·lusió. Joc net.”

El post de la candidatura de De Mantarás després de donar-se a conèixer el resultat electoral sintetitzava de forma molt clara el resultat de les eleccions i com queda el Col·legi: “Lamento profundament la falta de joc net per part d’alguns i la polarització de les eleccions en dues opcions, constitucionalistes e independentistes que l’únic que fa és augmentar la divisió. Tenim un col·legi dividit i crec sincerament que en aquests 4 anys hem d’intentar unir, cohesionar, per aconseguir dignificar la professió, millorar el Col·legi i les condicions de tots els col·legiats. En tot el que sigui per millorar i cohesionar trobaran, que no ens busquin en la divisió perquè l’únic que fa és debilitar-nos.”

La candidatura continuista liderada per la secretària de la junta sortint, Estela Martín, va fer una campanya conservadora de manual, exposant-se el més mínim, esquivant els debats electorals que proposaven alguns mitjans de comunicació i cercant l’equilibri entre l’experiència i cares noves. Es presentava així: “Una combinació de l’experiència que hem acumulat els 8 membres que hem format part de la Junta en els dos darrers mandats i la capacitat renovadora que ens aporten els 7 noms que incorporem a aquest equip.”

Les xarxes socials també van ser camp de batalla electoral per presentar propostes i candidats, però la candidatura guanyadora, seguint el criteri de la mesa electoral de no fer cap tipus de publicitat un cop iniciada la votació, va aturar les publicacions el 18 de maig, últim dia de campanya electoral. Recordem que des del 19 de novembre es podia votar per correu i el 26 era el dia fixat per a vot presencial. Les altres dues candidatures van seguir publicant a xarxes i aprofitant per anunciar suports i denunciant el que consideraven que era “joc brut”.

Martín ha defensat els “números sanejats”i la gestió de la junta de la qual n’ha format part durant vuit anys i apostant per la digitalització dels tràmits del Col·legi com el gran repte en aquest nou mandat. Dignificar la professió és un objectiu compartit per les tres candidatures, amb el torn d’ofici i els serveis de guàrdia. També la necessitat de dotar de més recursos les seus de l’ICAT a Valls i al Vendrell ha estat cavall de batalla de les candidatures. Les acusacions que “s’ha instrumentalitzat el Col·legi” també ha sortit durant la campanya. La biblioteca tancada, els despatxos també tancats i l’ERTO als treballadors de l’ICAT han estat crítiques que ha hagut d’entomar Martín.

Aquestes eleccions deixen unes ferides obertes molt profundes dins del Col·legi d’Advocats de Tarragona, amb una degana que ha tingut més vots en contra que a favor i que s’ha beneficiat de la divisió de l’oposició en dues candidatures. Les acusacions de joc brut durant la campanya i la jornada electoral planen també sobre uns comicis que auguren quatre anys difícils a l’ICAT i una propera cita electoral el 2024 que promet tornar a ser d’alt voltatge.

És notícia que un alcalde tingui la Covid-19?

Des d’aquesta setmana passada, a Altafulla hi ha una agra polèmica al voltant de la noticiabilitat del positiu per Covid-19 de l’alcalde del municipi, Jordi Molinera. Ja feia dies que corria el rumor, la xafarderia inevitable en un poble, que l’alcalde havia donat positiu de coronavirus. Alguns mitjans havien estat assabentats de la notícia però l’afectat no ho havia fet públic i havien decidit no publicar-ho. És el cas del Torredembarra Actualitat. Però no tots han fet el mateix.

És sa tenir debats deontològics en la professió periodística. Evidentment, publicar que una persona rellevant en la nostra societat -ja sigui en política, cultura o l’esport-  pateix aquesta malaltia dona clicks, un allau de visites a la web, perquè els humans som així. No descobrirem res. Només cal donar una ullada als rànquings de notícies més consultades en els mitjans digitals. Ho hauríem de publicar si l’alcalde en qüestió hagués donat positiu en la prova de la SIDA? No. Es tracta de l’àmbit estrictament personal. És que la Covid-19 és la malaltia de moda i així ja val tot? Doncs tampoc. Una situació diferent és que la persona malalta ho faci públic o que la seva conducta posi en perill el seu entorn, que no és el cas.

És més que comprensible la indignació d’en Jordi Molinera i del regidor Àlex Cañas, i ho han expressat de forma vehement a les xarxes socials i, en el cas del segon, en el seu blog. La relació entre els govern i oposició altafullencs no passava el millor moment, però ara, l’entrada en el terreny personal, tensa més la corda. S’han creuat línies vermelles, com els afectats han afirmat. Des de l’EINA-ERC s’acusa al principal grup de l’oposició d’infringir axí el Reglament General de Protecció de Dades i el dret a la intimitat dels nostres regidors i no descarten accions legals.

Exigim transparència i exemplaritat als nostres càrrecs polítics, que només assumir un càrrec públic han de fer públics els seus bens i propietats, exposant-se a la xafarderia dels seus conciutadans. I després han d’anar amb molta cura en la seva vida privada perquè una foto de mòbil o un vídeo -el cas recent de l’alcalde de Manlleu- els pot posar en una situació difícil, tot i no haver infringit cap llei.

Un cas diferent és el del fins fa poc portaveu del govern de Tarragona, Xavi Puig, enxampat saltant-se les restriccions per la Covid-19 en una boda que ell mateix va oficia fa un parell caps de setmana. En aquest cas si que és notícia que un edil públic se salti una normativa que el seu govern ha defensa i, fins i tot, anat més enllà que altres Ajuntaments. El dubte és si aquest error -que han comès centenars de persones les darreres setmanes- es prou greu com per acabar amb una carrera política. Això queda en la consciència de l’afectat i de l’alcalde.

Tornant al cas altafullenc, als mitjans de comunicació ens cal una reflexió profunda sobre els límits entre l’esfera privada i pública dels polítics i polítiques, sinó ens podem trobar que moltes persones vàlides per dedicar-se a la cosa pública prefereixin quedar-se en l’anonimat de la vida privada abans que exposar-se a ser protagonistes de suposades notícies que només busquen multiplicar els clicks en certs mitjans de comunicació a base d’apel·lar als instints més bàsics dels seus lectors.

Madrid i el coronavirus

El divendres 18 de setembre, el govern de la comunitat autònoma de Madrid va anunciar una sèrie de mesures per aturar l’expansió descontrolada dels contagis de Covid-19 en aquesta regió. Aquestes mesures es focalitzaven en 37 zones de la comunitat madrilenya, que tenen com a denominador comú en pràcticament totes en un estrat sòcio-econòmic mig-baix. Són mesures que arriben tard i que quedaran curtes segons la immensa majoria d’experts. Aquesta situació ens trasllada de forma inevitable a la que vivíem a inicis de març, quan Madrid era el principal focus de l’epidèmia a l’Estat. Ara ho és fins i tot d’Europa. La sensació és que es tornen a cometre els mateixos errors, malgrat tot el que hauríem d’haver après de tragèdia sanitària.

Què volia comunicar la monarquia espanyola a Poblet?

El rei Felip i la reina Letizia van dur a terme el passat dilluns 20 de juliol una visita oficial al monestir de Poblet. Havien anunciat prèviament un tour més extens pel divendres anterior, que els havia de portar a Barcelona i Figueres, però finalment van reduir-ho a una visita gairebé llampec al monestir cistercenc. I la van haver de fer envoltats de desenes de policies que els “protegien” de centenars de persones que protestaven enèrgicament i sorollosament contra la seva presència. I el més curiós tractant-se d’una visita oficial: sense comunicar-ho oficialment als Ajuntaments de la zona.

Hem perdut un any?

S’ha complert ja un any de la constitució dels Ajuntaments de l’actual mandat municipal. Ha transcorregut un quart d’aquest mandat. És veritat que els darrers tres mesos, a causa del coronavirus i la declaració d’estat d’alarma amb el conseqüent confinament han estat excepcionals, però en el període anterior vam poder observar unes tendències molt semblants a les que es produeixen sempre en els inicis de mandat en els consistoris municipals de la majoria de localitats.

La foto que et perseguirà tota la vida

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Aquest cap de setmana s’ha parlat molt de la fotografia de portada del diari El Mundo, on la presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, posava per una entrevista en profunditat en una posició que recordava la Verge Maria en algunes representacions pictòriques clàssiques. Es tracta d’una imatge que li assegura presència en les tertúlies radiofòniques i televisives, però pot  semblar una frivolitat amb la situació actual que viu la seva comunitat i l’estat a causa de la Covid-19.

‘The loudest voice’ o que hi ha darrera dels mitjans

En la porosa frontera entre els mons de la política i la comunicació trobem The loudest voice (La voz más alta), una minisèrie de set capítols produïda per Showtime i que a casa nostra s’ha emès aquest estiu per la plataforma Movistar+. El protagonista de The loudest voice és Roger Ailes (1940-2017), creador i director de Fox News durant dues dècades, amb una trajectòria anterior molt llarga com a productor televisiu i assessor de presidents i candidats republicans. Però Ailes també era un voraç depredador sexual, com retrata molt bé aquesta sèrie. En la pell d’Ailes s’hi ha posat un irreconeixible Russell Crowe, calb i amb uns quants quilos de més.