La indumentària de la Grau

En aquest món tan escumós que són les xarxes socials, un dels temes que ha aixecat passions aquesta setmana és la indumentària que lluïa la diputada de Ciutadans Anna Grau quan va pujar al faristol del Parlament de Catalunya (en la imatge). Li han caigut moltes crítiques per la seva elecció i algunes certament desagradables, fora de lloc. També hi ha hagut moltes crítiques a les crítiques. I crítiques a les critiques de les crítiques. I embolica que fa fort. Ja sabeu com és aquest món 2.0.

Salvant les distàncies, sobretot perquè llavors no existien les xarxes socials, aquest episodi m’ha recordat el debat que es va produir el 2004 als mitjans de comunicació de l’època quan tot un senyor conseller en cap -després conseller primer- de la Generalitat no portava mai corbata. Era Josep Bargalló. Ell va explicar que mai havia portat corbata i que continuaria sense fer-ho malgrat haver-se convertit en el número dos de Pasqual Maragall. Van córrer molts rius de tinta i es van omplir moltes hores de tertúlia. Aquest debat ja no va existir el 2018 quan el polític torrenc va tornar a formar part de l’executiu català com a titular d’Educació. Havien passat quinze anys i la corbata estava ja en franc retrocés com a peça de vestir de les màximes autoritats polítiques masculines.

Enmig d’aquests dos moments vam viure l’entrada de les samarretes reivindicatives de la CUP al Parlament de Catalunya, que també va generar alguns debats, de molt menys abast. Perquè la moda és canviant. I cada cop evoluciona més acceleradament i ens hem de preparar per veure a la cambra política catalana coses que si les veiessin les primeres generacions de diputats -diputades poques- potser caurien de cul.

La forma de vestir també és una manera d’enviar missatges. El polítics socialistes són molt aficionats a lluir corbates i vestits vermells en els grans moments. Recordeu la ministra socialista Magdalena Álvarez, de l’època Zapatero, que sempre es vestia de vermell quan li esperava una compareixença dura al congrés espanyol o havia de fer un anunci important des del ministeri de Foment. O tornem a les samarretes de la CUP i els missatges explícits que llueixen. O la sandàlia de David Fernàndez.

Quin és el missatge que ens volia fer arribar Anna Grau amb la seva elecció tèxtil per pujar al faristol del Parlament? Era de menyspreu a les institucions catalanes -com molts li retreuen- o que aquell dia anava amb pressa i no va trobar res a l’armari? Potser només era l’enèsima provocació de Grau als seus enemics polítics. S’escamparà el seu estil, tan allunyat de la seva cap de files, Inés Arrimadas? O estem davant d’una avançada al seu temps, com Bargalló amb el seu sensecorbatisme? O quedarà només en una anècdota, només una bona dosi de munició per a les batusses a Twitter.

La primera temporada de Gerros Xinesos (completa)

Ha acabat la primera temporada de Gerros Xinesos, un programa emès entre l’octubre i desembre d’aquest any que ara acaba a Ona la Torre, un espai d’entrevistes a exregidors i exalcaldes de Torredembarra. Han passat pels micròfons de la l’emissora torrenca per conversar durant gairebé una hora amb el periodista Jordi Salvat un total de dos exalcaldes i vuit exregidors de l’Ajuntament de Torredembarra. Set homes i tres dones d’èpoques molt diferents de entre els anys 1979 i 2011. Continua llegint