Fa uns dies va morir el director de teatre Joan Ollé. Com és habitual quan mor una figura destacada del món cultural del nostre país, al cap de poques hores, apareixia a Twitter una piulada de la consellera del ram, Natàlia Garriga. I, com també era previsible en aquesta xarxa social cada cop més agra, les respostes al tuit van anar apareixent una rere l’altre i totes eren, com a mínim, crítiques i, una gran quantitat, insultants. Inevitable.
I més inevitable davant la redacció de la piulada en qüestió. Ignoro si hi va haver un gran debat en l’equip de comunicació del Departament de Cultura o si hi van intervenir en la seva redacció responsables d’altres àrees del govern català, donades les arestes complicades del personatge. El que està clar és que el resultat no va ser el desitjable i una invitació als haters, trols, fakes i altre tipus de fauna que habita Twiter a insultar i intentar ridiculitzar la consellera.
La intenció del piulada pot semblar bona: lloar la trajectòria teatral d’Ollé però també esmentar les acusacions que planaven sobre el director d’assetjament sexual i abús i ho rematar-ho convidant a “una reflexió sobre com volem que s’utilitzi el poder”. Objectiu: fer content a tothom i no ferir cap sensibilitat.
Però el resultat va ser el contrari: no fas content a ningú. Els més propers a Ollé se senten ferits per recordar en el moment de la seva mort aquestes greus acusacions que ell negava; i els seus detractors i persones més sensibilitzades davant de casos d’assetjament i abusos sexuals hi veuen tebior en la piulada i retreuen la lloança institucional a la figura de l’artista. Un debat que sempre apareix en aquests casos és si les hores posteriors a la mort d’algun personatge públic és el moment de recordar els punts foscos de la seva biografia o no. Un debat interminable. On es posa el límit en l’acceptació dels “pecats” del finat?
M’atreveixo a dir que qui va redactar el tuit era conscient de les reaccions adverses que generaria perquè la quadratura del cercle era impossible i, un cop penjada la piulada, era qüestió d’agafar el paraigües i aguantar la pluja de respostes i comentaris,. Al cap d’unes hores amainaria la tempesta. Twitter ha acabat sent això. I si hi jugues, has de ser-ne conscient, com també que la vida real, quan has de donar la cara, és molt diferent.
Milions de persones disposen a tot el món de comptes en una o més d’una xarxa social i de maneres de gestionar-les n’hi ha moltes. El més recomanable és fer-ho tenint en compte que nosaltres som una marca. Una marca personal. I tot el que pengem a les nostres xarxes socials afegeix atributs a la nostra marca personal. Un sistema interessant per portar a terme una gestió eficaç de la nostra presència a l’univers 2.0 és fer-ho com si es tractés d’un mitjà de comunicació, com un diari, amb l’avantatge de disposar d’altres funcionalitats -per exemple penjar vídeos o enllaços – i una millor interacció amb els nostres “lectors”. 
Quan una persona sona per assumir un càrrec públic, el seu passat és sotmès a examen exhaustiu pels seus enemics. Els seus amics -entenent com amics els qui el promouen a aquesta nova responsabilitat- han de fer el mateix, abans i amb més profunditat. Cal avançar-se a certes “sororeses”. Això passa a casa nostra i en altres països. Abans es recorria les hemeroteques i als arxius de ràdios i televisions, però ara ens trobem que podem fer el mateix des del nostre ordinador o smartphone repassant les xarxes socials. 
Una foto penjada a Facebook es pot convertir en poques hores en una notícia publicada per molts mitjans de comunicació. La presència d’un “famós” en un espai on normalment no se’l veu és un exemple paradigmàtic d’aquest procés i aquesta setmana hem pogut veure un cas d’aquest tipus: l’entrenador del primer Barça, Luis Enrique, acompanyat de dos fans al Casalot, un establiment de Santes Creus. 
salvatcomunicacio 