La indumentària de la Grau

En aquest món tan escumós que són les xarxes socials, un dels temes que ha aixecat passions aquesta setmana és la indumentària que lluïa la diputada de Ciutadans Anna Grau quan va pujar al faristol del Parlament de Catalunya (en la imatge). Li han caigut moltes crítiques per la seva elecció i algunes certament desagradables, fora de lloc. També hi ha hagut moltes crítiques a les crítiques. I crítiques a les critiques de les crítiques. I embolica que fa fort. Ja sabeu com és aquest món 2.0.

Salvant les distàncies, sobretot perquè llavors no existien les xarxes socials, aquest episodi m’ha recordat el debat que es va produir el 2004 als mitjans de comunicació de l’època quan tot un senyor conseller en cap -després conseller primer- de la Generalitat no portava mai corbata. Era Josep Bargalló. Ell va explicar que mai havia portat corbata i que continuaria sense fer-ho malgrat haver-se convertit en el número dos de Pasqual Maragall. Van córrer molts rius de tinta i es van omplir moltes hores de tertúlia. Aquest debat ja no va existir el 2018 quan el polític torrenc va tornar a formar part de l’executiu català com a titular d’Educació. Havien passat quinze anys i la corbata estava ja en franc retrocés com a peça de vestir de les màximes autoritats polítiques masculines.

Enmig d’aquests dos moments vam viure l’entrada de les samarretes reivindicatives de la CUP al Parlament de Catalunya, que també va generar alguns debats, de molt menys abast. Perquè la moda és canviant. I cada cop evoluciona més acceleradament i ens hem de preparar per veure a la cambra política catalana coses que si les veiessin les primeres generacions de diputats -diputades poques- potser caurien de cul.

La forma de vestir també és una manera d’enviar missatges. El polítics socialistes són molt aficionats a lluir corbates i vestits vermells en els grans moments. Recordeu la ministra socialista Magdalena Álvarez, de l’època Zapatero, que sempre es vestia de vermell quan li esperava una compareixença dura al congrés espanyol o havia de fer un anunci important des del ministeri de Foment. O tornem a les samarretes de la CUP i els missatges explícits que llueixen. O la sandàlia de David Fernàndez.

Quin és el missatge que ens volia fer arribar Anna Grau amb la seva elecció tèxtil per pujar al faristol del Parlament? Era de menyspreu a les institucions catalanes -com molts li retreuen- o que aquell dia anava amb pressa i no va trobar res a l’armari? Potser només era l’enèsima provocació de Grau als seus enemics polítics. S’escamparà el seu estil, tan allunyat de la seva cap de files, Inés Arrimadas? O estem davant d’una avançada al seu temps, com Bargalló amb el seu sensecorbatisme? O quedarà només en una anècdota, només una bona dosi de munició per a les batusses a Twitter.

Parlen malament de nosaltres a Facebook… No ens posem nerviosos!

Hi ha molts sectors que, a causa de l’estat d’alarma pel Covid-19, han hagut de cessar del tot la seva activitat, amb els danys econòmics i socials que provoca. N’hi ha d’altres que han hagut de reinventar-se per a mantenir un mínim d’activitat. Un exemple són els centres de jardineria del Grup La Rasa, que des de l’inici del confinament i el tancament dels seus gardens i la botiga que tenen al Corte Inglés, han ofert la possibilitat de fer encàrrecs a través de whatsapp i rebre’ls a domicili. És una manera d’apaivagar d’una forma molt mínima el desastre a nivell d’empresa que significa tenir tancats els seus establiments en la temporada més forta de venda de tot l’any, la primavera. Continua llegint

Reconeixement en els VII Premis de Comunicació Tarragona 2019

Aquest passat divendres vaig ser un dels reconeguts en els VII Premis de Comunicació Tarragona 2019, organitzats pel Diari La República Checa i que es van lliurar en una Gala solidària al Teatret del Serrallo. Va ser una cerimònia d’una hora i mitja que va combinar els parlaments dels premiats i les autoritats amb espectacles musicals i els shows del presentador, l’Òliver Márquez. Concretament he obtingut el Premi 2.0 i vaig compartir guardó amb altres professionals de gran prestigi, com el president de Mediapro, Jaume Roures (Premi Internacional); el cap de premsa de Parlament de Catalunya, Josep Escudé (Premi Nacional) ; la periodista de TV3 Núria Solé (Periodisme DO) o el periodista de TAC12 TV Jordi Murtró (Premi Revelació), entre altres.També es va fer un sentit reconeixement al polifacètic periodista torrenc -i tarragoní d’adopció- Xavier Zaragoza, que va morir fa poques setmanes amb només 34 anys. Continua llegint

Barcelona 1714, el triomf de la perseverança

El proper 8 de juny es podrà veure per primer cop la pel·lícula Barcelona 1714. Serà en el marc del Festival Internacional de Cinema en Català Costa Daurada (FIC-CAT) a Roda de Berà. El film històric dirigit per la tarragonina Anna M. Bofarull, que es preveu que el proper mes de setembre estigui a les sales de cinema del país, inaugurarà el festival de referència de cinema en català, que se celebra a Roda de Berà . Serà el final d’un llarg recorregut iniciat el 2013 amb els càstings de la protagonista femenina del film i l’arrencada del rodatge a Valls. La fase de postproducció ha durant cinc anys i s’ha allargat més del previst, però finalment ha arribat a bon port.

Salvat Comunicació vam participar activament en a Barcelona 1714 en aquest primer tram del projecte, amb la gestió de la comunicació i les xarxes socials durant la fase de càstings i rodatge, que va ser molt diferent de les altres pel·lícules. Va ser en un subterrani de la Sala Kursaal de Valls folrat de verd, perquè el film es va rodar tot en un plató croma. Per aquell improvisat estudi de cinema de la capital de l’Alt Camp hi van passar un elenc de grans actors i actrius, com Alba Brunet, Bernat Quintana, Àlex Casanovas, Miquel Sitjar, Francesc Garrido o Mercè Rovira. Però també actors que tenien un petit paper o figurants. Van ser més de mil.

A partir de l’estiu de 2014 va venir la travessa del desert. Convertir el croma en els escenaris de la Barcelona assetjada per les tropes borbòniques tenia un cost important i amb el micromecenatge impulsat per la productora Kaboga Films no n’hi havia prou. Finalment els darrers mesos s’ha pogut accelerar el procés amb un partner colombià i un altre de rus i ja només queden alguns petits detalls per enllestir del tot la còpia, que es podrà veure per primer cop al Casino Municipal de Roda de Berà el 8 de juny. El pressupost del film ha estat finalment d’1,6 milions d’euros.

Barcelona 1714 és una pel·lícula diferent, basada en el voluntarisme de tècnics i intèrprets. Sis anys entre l’inici del rodatge i la seva estrena no és un fet normal en el sector, però el projecte de Heiko Kraft i Anna M. Bofarulll ha arribat finalment a bon port i els hem de felicitar. I també felicitar-nos per haver-hi contribuït amb el nostre granet de sorra, un més del miler llarg que es podran veure en quinze minuts de títols de crèdit.

‘Arden las redes’: els linxaments a les xarxes i la postcensura

Ara que ja fa una dècada que ens movem per les xarxes socials potser és un bon moment per aturar-nos i fer una reflexió de com han afectat la nostra vida Facebook, Twitter, Instagram, Youtube, etc… Sabríem viure sense estar connectats a les xarxes i penjar posts i tuits gairebé cada dia o cada hora depenent de les persones? Com han canviat els nostres hàbits, la relació amb els nostres amics, coneguts i saludats (i enemics)? I cap a on evolucionaran les xarxes socials els propers anys? Continua llegint

Les xarxes socials desinformen?

“La meitat de les notícies a la xarxa el 2022 seran falses”.  És un titular molt cridaner que fa uns dies se’n feien ressò diversos mitjans de comunicació (en el cas de la imatge, El Periódico). El titular en hauria de fer reflexionar sobre la deriva que des de fa uns anys ha emprès el periodisme i la comunicació. Falten cinc anys per al 2022, però la quantitat de notícies falses que s’escampen per Internet es va acostant gradualment al 50%. Només cal revisar el nostre timeline de Facebook o de Twitter.

Del que abans en dèiem mentida o calúmnia ara en diem post-veritat. Potser perquè ens avegonyeix que abundi tan la mentida i hem buscat una paraula diferent, mes “pomposa”? Continua llegint

Les xarxes socials: el nostre mitjà de comunicació

personal_branding_brandingMilions de persones disposen a tot el món de comptes en una o més d’una xarxa social i de maneres de gestionar-les n’hi ha moltes. El més recomanable és fer-ho tenint en compte que nosaltres som una marca. Una marca personal. I tot el que pengem a les nostres xarxes socials afegeix atributs a la nostra marca personal. Un sistema interessant per portar a terme una gestió eficaç de la nostra presència a l’univers 2.0 és fer-ho com si es tractés d’un mitjà de comunicació, com un diari, amb l’avantatge de disposar d’altres funcionalitats -per exemple penjar vídeos o enllaços – i una millor interacció amb els nostres “lectors”. Continua llegint

Twitter: la nova hemeroteca

pere_solerQuan una persona sona per assumir un càrrec públic, el seu passat és sotmès a examen exhaustiu pels seus enemics. Els seus amics -entenent com amics els qui el promouen a aquesta nova responsabilitat-  han de fer el mateix, abans i amb més profunditat. Cal avançar-se a certes “sororeses”. Això passa a casa nostra i en altres països. Abans es recorria les hemeroteques  i als arxius de ràdios i televisions, però ara ens trobem que podem fer el mateix des del nostre ordinador o smartphone repassant les xarxes socials. Continua llegint

Famós, foto, notícia, viralització

foto_luisUna foto penjada a Facebook es pot convertir en poques hores en una notícia publicada per molts mitjans de comunicació. La presència d’un “famós” en un espai on normalment no se’l veu és un exemple paradigmàtic d’aquest procés i aquesta setmana hem pogut veure un cas d’aquest tipus: l’entrenador del primer Barça, Luis Enrique, acompanyat de dos fans al Casalot, un establiment de Santes Creus. Continua llegint

Influencers vs periodistes

ferrariComentava una periodista que va anar a la presentació del parc temàtic Ferrari Land fa unes setmanes que va tenir la sensació que els mitjans de comunicació en aquell acte ocupaven un segon lloc. Per davant dels periodistes passaven els influencers i els bloggers. Ho percebia en el tracte per part dels responsables de comunicació del parc temàtic. Continua llegint