Alguns apunts del 14-F

Ara que ja han passat un parell de setmanes de les Eleccions al Parlament de Catalunya del 14-F ens podem mirar aquests comicis amb una certa distància i fixar-nos amb alguns exemples de com la comunicació política actual poc té a veure amb la de finals del segle passat i els caps de campanya que es mouen encara amb models de dècades passades hauran d’evolucionar, perquè l’electorat és molt més volàtil i les caixes d’eines que tenien fins ara s’han quedat obsoletes.

Hi va haver unanimitat entre analistes polítics en qui havia estat el millor candidat en els diferents debats electorals: Alejandro Fernández, del Partit Popular. Era qui els va preparar més a consciència amb els seus equips de campanya i qui va oferir moments molt brillants. Les audiències televisives van ser molt bones. Doncs aquesta exhibició dialèctica no li ha servit ni per formar grup propi al Parlament i només ha obtingut tres escons a la cambra catalana. Va deixar en evidència repetidament les contradiccions del cap de llista de VOX, Ignacio Garriga, però aquest l’ha superat àmpliament amb onze diputats.

El PDeCAT va aconseguir retenir als tribunals els minuts d’anuncis electorals a la televisió pública que li tocaven a Junts per Catalunya pels 34 escons obtinguts el desembre de 2017. La cap de llista postconvergent, Àngels Chacón, va tenir molta més quota de pantalla que la presidenciable de Junts per Catalunya, Laura Borràs. Mentre Borràs va aconseguir 32 escons, Chacón no en va assolir ni un. El PDeCAT va apropar-se a obtenir representació a Lleida. El pes de la televisió convencional és el que és. Cada cop menys.

La volatilitat del vot és una de les característiques de la política catalana a partir de la segona dècada del segle XXI. L’exemple més paradigmàtic és Ciutadans, una força política capaç de guanyar unes eleccions i enfonsar-se només tres anys després dividint per sis la seva representació. Un gegant amb peus de fang que també ha tingut una campanya electoral molt erràtica, amb una retirada de cartells inclosa per problemes de drets d’imatge. Un mal candidat i un missatge que no lligava amb el relat que venen des del seu naixement. Parlaven d’abraçades quan s’han basat en l’enfrontament i el “mal rotllo” a l’hora de fer política. Ciutadans feia pudor de desfeta electoral i a la gent no li agrada donar suport a un perdedor.

I l’’Efecte Illa’? Ha estat un efecte de reduïdes dimensions. Si que ha aconseguit guanyar les eleccions -només per vots- però l’aritmètica electoral li posa molt difícil poder governar. El seu candidat, Salvador Illa, va protagonitzar els darrers dies de campanya, amb la negativa a sotmetre’s a les proves de la Covid-19 abans dels debats televisius. Els seus rivals electorals ho van aprofitar per sembrar dubtes i projectar una imatge de supèrbia que podria haver-li acabat fent mal. Mentre va queixalar vots en la frontera electoral amb Ciutadans, els Comuns van aguantar bé i tampoc Esquerra va patir per aquesta banda de l’espectre polític.

Precisament Esquerra va tornar a quedar-se a les portes de guanyar unes eleccions al Parlament. Aquest cop les enquestes apuntaven a un triple empat, que es podia decantar per qualsevol dels tres aspirants a la victòria -PSC, ERC i Junts-. Els republicans no van poder superar els socialistes en vots però si que van aprofitar la fragmentació de l’espai post-convergent per fer el “sorpasso” en l’àmbit independentista i guanyar-se el dret a ser el principal candidat a presidir la Generalitat.

Les restriccions imposades per la Covid-19 han reduït al mínim els actes electorals presencials. Ja fa anys que han quedat enrere aquells mítings multitudinaris que omplien pavellons poliesportius i aquesta campanya pandèmica sembla que els ha acabat de fer passar a la història. La batalla a les xarxes socials cada cop guanya més protagonisme i els partits hi inverteixen més, ja sigui amb continguts pagament o amb exèrcits de trols. Tenim precedents interessants de la seva efectivitat, com en la segona convocatòria electoral a les Corts espanyoles que el 2015 va fer president a Mariano Rajoy. Una operació quirúrgica a Facebook va permetre al Partit Popular recuperar més d’una desena d’escons, com el cas de Lleida. Possiblement anem cap aquest tipus de campanyes, però costarà deixar enrere marcs mentals molt interioritzats pels responsables de comunicació d’estructures tan anquilosades com els partits polítics.  

L’’efecte Illa’

Ningú pot posar en dubte que el PSC va donar un cop d’efecte a les eleccions al Parlament de Catalunya el penúltim dia d’aquest estrany any 2020 amb l’anunci que el ministre de Sanitat espanyol, Salvador Illa, substituïa Miquel Iceta com a candidat a la presidència de la Generalitat. Els tempos d’aquest canvi de cartell electoral estaven molt calculats per poder arribar al 14-F, la data marcada pels comicis, amb la força necessària per poder tenir possibilitats de fer-hi un bon paper. Setmanes abans, el ministre va negar amb rotunditat més d’un cop que pogués substituir Iceta com a presidenciable socialista en entrevistes amb diferents mitjans de comunicació.

Es tractava de generar un efecte Illa que es mantingués fins a la cita amb les urnes, generant una bipolarització amb el candidat d’Esquerra Republicana, Pere Aragonès, aprofitant la projecció de la seva gestió com a ministre fins a l’inici de la campanya, moment que deixaria la cartera i se centraria en la candidatura al Parlament. Aprofitant la crisi de govern, Miquel Iceta hauria estat “recol·locat” en una cartera ministerial. Semblava que tot quadrava. Els mitjans de comunicació afins al PSC i militants i simpatitzants a les xarxes socials es van posar a treballar per amplificar l’efecte Illa.

L’ajornament electoral ha trastocat els plans del PSC (i el PSOE), ja que és molt difícil allargar durant cinc mesos aquest suposat efecte llla, planificat com si d’una guerra llampec es tractés i no una empantanegada guerra de trinxeres. D’aquí, haver-se quedat sols els socialistes en la taula de partits catalans -fora de la taula potser trobaran VOX, un estrany company de viatge-  defensant una data no massa allunyada de les seves previsions inicials: 14 o 21 de març. La línia entre la defensa d’una posició legítima i la “pataleta” irresponsable és molt fina.

El socialisme espanyol i català -actualment poques diferències hi trobem- es troba en la perillosa disjuntiva de prémer el botó jurídic, que els obre la porta a mantenir la data del 14-F, però que se’ls pot girar en contra depenent de l’evolució d’una pandèmia que està en plena escalada de la tercera onada i pot arribar al cim pel que fa a la saturació dels hospitals a mitjan de febrer. I tot això amb el seu presidenciable al capdavant de la lluita contra un coronavirus desbocat.

Però i si neguem la major? Existeix un efecte Illa? Algunes projeccions demoscòpiques detectaven ja abans del seu nomenament i després del seu anunci que és millor candidat que Iceta, però es tracta d’una foto fixa, que pot canviar les properes setmanes. I l’’Efecte Illa’ es poc probable que s’expandeixi al bloc independentista. Si que pot reunir vot a la banda unionista, recuperant vot de Comuns i Ciutadans i aprofitant l’enfonsament electoral de la formació taronja que apunten les enquestes. El PSC d’Illa pot liderar el bloc unionista, però tindrà prou força per impedir que l’independentisme pugui formar govern?

El que queda clar és que l’endarreriment de la data electoral obligarà al PSC a un canvi d’estratègia i pot donar munició als seus rivals electorals amb el conflicte d’interessos entre el ministeri i la candidatura que patirà Salvador Illa no durant setmanes sinó mesos. Els spin doctors socialistes se’ls gira feina per adaptar la candidatura del ministre al nou escenari i intentar allargar el suposat efecte Illa fins a finals de primavera.