De tant en tant cal fer una mirada enrere i analitzar situacions i etapes passades que un ha viscut en el mon laboral. Aquests dies ho estic fent, perquè fa deu anys que em vaig quedar per segon i últim cop en la meva vida laboral tècnicament a l’atur. Se’m va acabar el contracte que tenia a l’Ajuntament de Reus, no en van renovat i, a partir de l’1 de febrer, no en tenia cap altre i em vaig inscriure a les llistes del SOC. Ho vaig fer, però, convençut que a través del servei públic d’ocupació no aconseguiria cap feina, almenys en el sector del periodisme i la comunicació.
No era una època econòmicament massa bona. Estàvem en plena crisi econòmica i amb l’arribada del PP al govern espanyol s’anunciaven noves retallades, mentre l’ombra del rescat per part de la Unió Europea planava sobre la fràgil economia espanyola. Tot i això, quan vaig sortir per darrer cop del meu despatx de la plaça del Mercadal, m’envaïa una sensació d’alleujament. M’havia tret un pes de sobre. Havia estat una experiència laboral tan dura com traumàtica. Moments durs, sí, però també ensenyaments que et fan créixer. Molts cops s’aprèn a trompades.
Tenia hores per pensar i la conclusió a què vaig arribar és que em donaria d’alta d’autònom un cop tingués prou clients perquè em sortissin els números. Ja tenia l’experiència d’una dècada abans, quan vaig estar en aquest règim laboral gairebé un any i mig. No tenia ganes de tornar a posar els ous en una mateixa cistella i sí de repartir-los en diverses. Si una és buida, sempre te’n queden altres. Vaig fer cafès, trucades, vaig reforçar la meva presència a les xarxes socials, vaig navegar per internet…
I em vaig seguir formant. Ho havia fet gairebé des que havia acabat la Llicenciatura de Periodisme, que a la Universitat Autònoma sempre va una o dues dècades endarrerida respecte el món laboral. I també em vaig centrar en acabar el Màster en Direcció de Comunicació, que vaig poder culminar amb un projecte final remunerat a l’àrea de Turisme del Consell Comarcal del Baix Camp. Aquesta va ser la primera factura que vaig tramitar quan el juliol em vaig donar d’alta com autònom.
I fins ara, a punt de complir deu anys en aquest règim laboral tan injust i que el govern espanyol encara el vol convertir en més injust. Però no és l’objectiu d’aquest article parlar de les injustícies que patim els autònoms, que molts ja coneixeu, sinó recordar alguns ensenyaments d’aquell moment vital i laboral. I un és l’actitud davant d’una adversitat que és quedar-se sense feina. Una cosa vaig tenir clara: no estava a l’atur, em trobava en el que el món anglosaxó diu “between jobs”. Una expressió que pot semblar una mica petulant, però que definia exactament aquella etapa de cinc mesos entre una feina i una altra, entre Cap de Comunicació de l’Ajuntament de Reus i assessor de comunicació, de tenir contacte a ser freelance -un altre paraulota inventada nord enllà-.
Gairebé deu anys després continua com a autònom i treballant en les coses que m’agraden -periodisme i comunicació- amb projectes engrescadors a la vista. I recordo aquella etapa “between jobs” d’una forma fins i tot entranyable.
Si algú es troba en una situació semblant a aquella que vaig viure fa una dècada, espero que aquestes paraules li hagin pogut servir.
salvatcomunicacio 