La piulada de la consellera

Fa uns dies va morir el director de teatre Joan Ollé. Com és habitual quan mor una figura destacada del món cultural del nostre país, al cap de poques hores, apareixia a Twitter una piulada de la consellera del ram, Natàlia Garriga. I, com també era previsible en aquesta xarxa social cada cop més agra, les respostes al tuit van anar apareixent una rere l’altre i totes eren, com a mínim, crítiques i, una gran quantitat, insultants. Inevitable.

I més inevitable davant la redacció de la piulada en qüestió. Ignoro si hi va haver un gran debat en l’equip de comunicació del Departament de Cultura o si hi van intervenir en la seva redacció responsables d’altres àrees del govern català, donades les arestes complicades del personatge. El que està clar és que el resultat no va ser el desitjable i una invitació als haters, trols, fakes i altre tipus de fauna que habita Twiter a insultar i intentar ridiculitzar la consellera.

La intenció del piulada pot semblar bona: lloar la trajectòria teatral d’Ollé però també esmentar les acusacions que planaven sobre el director d’assetjament sexual i abús i ho rematar-ho convidant a “una reflexió sobre com volem que s’utilitzi el poder”. Objectiu: fer content a tothom i no ferir cap sensibilitat.

Però el resultat va ser el contrari: no fas content a ningú. Els més propers a Ollé se senten ferits per recordar en el moment de la seva mort aquestes greus acusacions que ell negava; i els seus detractors i persones més sensibilitzades davant de casos d’assetjament i abusos sexuals hi veuen tebior en la piulada i retreuen la lloança institucional a la figura de l’artista. Un debat que sempre apareix en aquests casos és si les hores posteriors a la mort d’algun personatge públic és el moment de recordar els punts foscos de la seva biografia o no. Un debat interminable. On es posa el límit en l’acceptació dels “pecats” del finat?

M’atreveixo a dir que qui va redactar el tuit era conscient de les reaccions adverses que generaria perquè la quadratura del cercle era impossible i, un cop penjada la piulada, era qüestió d’agafar el paraigües i aguantar la pluja de respostes i comentaris,. Al cap d’unes hores amainaria la tempesta. Twitter ha acabat sent això. I si hi jugues, has de ser-ne conscient, com també que la vida real, quan has de donar la cara, és molt diferent.

Una entrevista és un pacte

Aquests darrers dies s’ha generat una gran polèmica al voltant dels crits i amenaces del vicepresident de Junts per Catalunya, Francesc de Dalmases, a una periodista del programa de TV3 FAQS després d’una entrevista a la presidenta del Parlament i d’aquest partit, Laura Borràs, en aquest espai televisiu que el dissabte 16 de juliol es va acomiadar després de gairebé cinc anys en antena. L’actitud de De Dalmases és totalment reprovable i hauria de portar conseqüències més enllà de les tímides disculpes a través de les xarxes socials del polític. En aquest article m’agradaria fer unes reflexions al voltant del gènere periodístic que és l’entrevista.

En un món ideal, l’entrevista hauria de ser un entrevistat o entrevistada i un entrevistador o entrevistadora que interaccionen sense cap mena de limitació. Un pregunta i l’altre respon. I sovint es tracta de preguntes incòmodes per l’entrevistat, que són les que generen més interès en l’audiència. Però en el mon real una entrevista també és un terreny de joc en què es fixen prèviament unes regles acceptades pels dos actors.

En la meva trajectòria professional he fet moltes entrevistes i en la majoria he tingut una llibertat per preguntar i repreguntar el que em semblava de més interès pel lector o l’espectador. Però, alguns cops per poder entrevistar certa persona has de fer concessions. Sinó aquesta entrevista no seria possible. El més important és definir aquestes condicions prèviament a l’entrevista. Es tracta de negociar, de pactar.

Per exemple l’entrevistat/da pot estar immers en un procés judicial que impedeix tractar algunes qüestions. Altres cops voler evitar certes qüestions respon a uns interessos més personals de l’entrevistat. O aquest vol revisar el contingut de l’entrevista abans de ser publicada. Sovint no és un tema polític i ideològic sinó perquè es tracten aspectes molt tècnics. Tot això és important deixar-ho establert abans de l’entrevista perquè posteriorment es poder crear situacions desagradables. Com em va passar a mi quan ja fa uns anys vaig entrevistar una coneguda poeta catalana que, després d’una interessant conversa de la qual n’havia de sortir un retrat, em va exigir que volia revisar el contingut de l’article. Es va produir un conflicte en què també hi aparèixer l’empresa editora i greus amenaces per part de la poeta. No es va publicar. L’únic cop que m’ha passat. Una situació tan inesperada com desagradable.

En una entrevista en directe no hi pot haver aquesta “revisió” posterior i és molt important deixar clar prèviament aquest terreny de joc. En el cas del FAQS hi ha una mecànica molt definida de l’entrevista, amb una primera part conduïda per Cristina Puig i una part final en què pregunten quatre periodistes més des del mateix plató, de mitjans amb línies editorials molt diferents. Borràs ja va expressar la disconformitat amb el desenvolupament de l’entrevista en directe i després la seva mà dreta va venir el desafortunat incident amb un membre del seu equip. No va respectar les regles del joc. A vegades es guanya i a vegades es perd.

La mateixa Cristina Puig ha reconegut molts cops que infinitat de polítics han declinat ser entrevistats al FAQS. Estan el seu dret? Seria discutible perquè com a representants públics es deuen als seus votants i més davant d’un mitjà públic. I segur que hi pot haver una negociació prèvia, perquè al programa li interessa tenir com més veus diferents millors. Ho demostra l’entrevista a l’escriptor Juan José Millás, en què la presentadora va fer-la en castellà, sense us de la traducció simultània, com fan amb tots els convidats. O quan l’entrevistat va ser l’ex-número dos de Pedro Sánchez, el valencià José Luis Ábalos, que només va parlar català en moments molt puntuals, testimonials, demostrant, però el domini de la llengua. Segur que abans es va parlar. Són entrevistes en què es va pagar un peatge. Hi va haver una negociació, més o menys dura. I un pacte.

Gerros xinesos, un nou projecte radiofònic al voltant de la política torrenca

El 2 d’octubre va arrencar a Ona la Torre un nou programa, Gerros xinesos, un espai d’entrevistes a exregidors i exalcaldes de Torredembarra. Es tracta de conversar durant gairebé una hora amb persones que durant una part de la seva vida han ostentat responsabilitats polítiques en municipi torrenc. Intentarem entrevistar polítics i polítiques de diverses èpoques i diferents partits i coalicions.