Fins fa uns dies la meva relació amb Twitch havia estat molt mínima. Coneixia aquesta xarxa social, però no hi havia tingut contacte ni com a emissor. Aquest cap de setmana he debutat a Twitch, concretament al canal de la Federació Catalana d’Escacs, retransmetent la final de Lliga Catalana d’Escacs, que es disputava al Museu de l’Aigua i el Tèxtil de Manresa. L’experiència ha estat molt positiva.
Poder comptar amb l’anàlisi tècnica del Gran Mestre Josep Oms va ser imprescindible per donar un bon contingut a la retransmissió. A més, com som bons amics, hi ha haver una bona química en les més de quatre hores que va durar el directe. I aquesta és una altra característica: mantenir la tensió i l’atenció durant un període de temps llarg.
A més de comentar i analitzar les partides, vam portar al set de retransmissió alguns dels protagonistes de la jornada, com representants dels clubs que jugaven la final, el president de la Federació Catalana d’Escacs, Pepo Viñas, o l’alcalde de Manresa, Marc Aloy. Però el pes de la retransmissió era l’anàlisi de les partides, que fins passades les tres hores de joc no es van entrar en la seva fase decisiva. La recta final del directe va ser més emocionant, amb els diferents enfrontaments decidint-se, la majoria de cara al Platja d’Aro, que va acabar sent el guanyador, derrotant precisament l’actual campió, el Sabadell (3-7).
A més del matx pel títol, havíem de comentar un segon enfrontament, entre Olot i Andorra, implicats en la lluita per evitar el descens a Primera Divisió. D’aquí en va sorgir l’anècdota de la jornada. Els dos equips van pactar un 5-5 al voltant de l’hora de joc. Quan el programa de reproducció de partides ens indicava que totes deu havien acabat amb taules matineres, vam interpretar que era un error informàtic. Un missatge al mòbil ens va avisar d’aquest “sorprenent resultat”. Riscos del directe. Ens vam centrar doncs en el matx pel títol i el vam gaudir. Esperem que a l’audiència també.
Deixem enrere la commemoració dels atemptats de Madrid de l’11-M. Ja fa vint anys. Sembla que encara no és prou perspectiva per analitzar el que va passar aquella jornada i els dies posteriors, en un moment que no hi havia xarxes socials i el més semblant a aquests canals que ara marquen el nostre dia a dia eren els missatges SMS del telèfons mòbils, que encara no eren els smartphones, aquests ordinadors que ara portem a la butxaca. Esquerra i dreta continuen tirant-se els plats pel cap i hi ha qui, malgrat una sentència judicial i totes les evidències hagudes i per haver, manté que la desapareguda ETA estava al darrera dels esgarrifosos atemptats.
En jornades tan històriques, molts cops et fan aquella pregunta: I tu què feies aquell matí de l’11 de març de 2004? Responc: Doncs preparant el número 0 del diari Més Tarragona, ara Diari Més. Per a mi, aquella era ja una jornada històrica abans que esclatessin els artefactes explosius a la xarxa ferroviària madrilenya. Formava part d’un nou projecte periodístic naixia a Tarragona, un gratuït que es publicaria els dies feiners, a l’estil del Metro, 20 Minutos, ADN i un estol de publicacions d’aquest tipus que omplien els matins d’aquells primers compassos del segle XXI. El número 1 s’havia de publicar el dilluns 15 de març, l’endemà d’unes eleccions espanyoles que semblava que el PP guanyaria, però finalment va ser el PSOE qui es va amb la victòria.
Més Tarragona era una capçalera que ja feia uns anys que existia, primer com a mensual, després com a setmanari i el tercer pas era la conversió en un diari. Era un dels mitjans del Grup 100%, que tenia Més TV com el seu vaixell insígnia. Havia crescut a l’ombra dels darrers anys de Pujol a la Generalitat i ara es reinventava en aquest nou escenari maragallià. Jo m’hi havia incorporat el setembre de 2002 com a redactor del setmanari i em van proposar formar part d’aquest projecte pioner a les comarques del sud de Catalunya.
Aquell 11 de maç es tractava de rematar aquell número 0 que portàvem uns dies preparant. Eren una sèrie de pàgines dedicades a explicar el que faríem a partir de llavors, que era el Més Tarragona, quin era l’equip… Però aquell matí, mentre estàvem enganxats a la ràdio, la televisió i les edicions digitals dels diaris, vam decidir afegir dues pàgines més per davant i per darrera a aquell número per relatar el que havia passat a Madrid aquella jornada negra, amb una portada doble amb el tren esventrat. Fins avançada la tarda ETA no va caure del titular de la portada. No vam tenir el discutible honor de rebre la trucada del president del govern, José Maria Aznar, per intentar convèncer-nos que darrera l’atemptat estava l’organització basca, però ens va costar una mica allunyar-nos d’aquell relat oficial que al final del dia queia pel seu propi pes. L’arrel islàmica de l’atemptat ja era incontestable.
L’endemà divendres fèiem festa i diumenge tocava seguir la jornada electoral i plegar tard per elaborar el número zero. Del Més Tarragona, ara Diari Més, se n’han publicat més de 5.000 exemplars i ha sobreviscut a gairebé tots els seus antecessors pel que fa a la premsa diària gratuïta. En el meu cas vaig deixar el projecte el juliol de 2007 després de dirigir-lo des de 2005. Va ser una gran experiència periodística amb un equip humà irrepetible. Però també vaig tastar les misèries de les empreses periodístiques, amb endarreriments de nòmines i una quantitat afortunadament poc elevada que encara no he cobrat ni cobraré.
Al cap d’unes mesos de la meva marxa, una nova empresa, Tamediaxa SA, va comprar la capçalera. Aquell projecte s’ha actualitzat, amb una edició digital que complementa el paper i ha complert els vint anys amb molt bona salut. El repte és seguir endavant en un panorama periodístic incert, en què la gent cada cop consumeix menys paper, una matèria que ha pujat de cost els darrers anys i encara complica més el present i el futur.
El Diari Més ha celebrat fa uns dies aquest vintè aniversari amb tota la pompa que mereix una fita com aquesta. Hi han assistit multitud de convidats del panorama polític, econòmic i comunicatiu del Camp de Tarragona. Llàstima que dels qui vam formar part d’aquella jornada inicial nomes hi era el director, el bon amic Carles Magrané, que va ocupar el càrrec pocs mesos i des d’aquest inici d’any l’ha tornat a assumir. Em conformaré amb sentir-me representant per ell en aquesta celebració que ha oblidat a la majoria dels que vam estar allí en aquella jornada fundacional.
Foto: Una de les primeres redaccions del Més Tarragona. A l’esquerra, del fons cap endavant, Marta Aragó, Octavi Saumell i Carme López; a la dreta, Rafa González, Jordi Salvat, Mariona Llort i Eva Rolduà.
El podcast ‘La Reserva’, de ‘El Temps de les arts’ ha tingut com a convidat en el segon capítol de la temporada al periodista i director del Torredembarra Actualitat, Jordi Salvat. Aquest podcast es grava sempre en un espai museístic o monumental i l’escenari aquest cop ha estat el Castell de Torredembarra.
En una conversa de més de mitja hora amb el conductor de l’espai, l’historiador i museòleg Damià Amorós, parlen de periodisme, però també dels “elements típics del Camp de Tarragona, la seva cultura, forma de fer i ser”. Per acabar, Amorós i Salvat aborden la figura de Mañé i Flaquer, nascut a Torredembarra i pioner del periodisme de la segona meitat del segle XIX, del qual enguany se’n celebra el bicentenari del seu naixement.
El suplement del diari Ara al Camp de Tarragona va ser un dels tres nominats aquest passat 9 de juny en la categoria Km 0 de la Festa de les Petxines que organitza cada any el Col·legi de Periodistes de Catalunya a la demarcació de Tarragona. No vam poder guanyar el premi perquè davant teníem dos grans rivals: Les Golfes, el programa revelació d’aquest any a Ràdio Ciutat de Tarragona; i l’equip d’Esports de Tarragona Ràdio, amb tres dècades a l’esquena amb la retransmissió del “Sempre Nàstic” com a buc insígnia.
Però vam ser allí i vam gaudir-ho molt. Va ser una ocasió per reunir ran part de l’equip que hem anat formant des que el desembre de 2015 va sortir la primera edició d’aquest suplement. A la fotografia que va immortalitzar aquest dia apareixem -d’esquerra a dreta- la Laia Batlle, la Marta Magrinyà, el Jordi Mumbrú, el Moisés Peñalver, el Jordi Salvat i el Damià Amorós. Les dues primeres son columnistes que cada mes reflexionen sobre algun tema, els segueix el delegat de l’Ara al Camp de Tarragona, un altre dels articulistes, el coordinador del suplement, i l’autor de la secció ‘Ara Descobrim’, que ens acosta a un espai monumental o museïstic.
Hi falten la Ruth Troyano, que des del primer dia escriu un article enogastronomia; el Carles Esporrín, amb la seva secció Contrast, una reflexió al voltant d’una imatge, i en Tjerk van der Meulen, el nostre fotògraf. A la Festa també hi va ser, tot i que no apareix a la foto, en Josep Escaño, membre de l’equip impulsor del suplement. No podem oblidar altres articulistes que hem tingut durant aquests set anys i mig, com l’Alfons González Bondia i el Francesc Xavier Grau o col·laboradors com el Romà Rofes i el Joan Martínez Vergel. I vaig aprofitar el discurs de nominació per a presentar el nou membre de l’equip: el dibuixant Faro, que ens farà riure cada mes amb el seu enginy. Com vaig afirmar en la meva intervenció: si un mitjà deixa escapar talent i el podem agafar, ho fem.
I és que una paraula destaca per damunt de totes: equip. L’Ara Camp de Tarragona és un projecte coral que permet cada mes donar una visió sobre aquest territori per a tot Catalunya. Hi té cabuda la cultura, l’economia, política, els temes socials, els esports… És una aposta d’un diari nacional, editat a Barcelona per a una demarcació on hi passen moltes coses i s’han explicar. Després de superar una etapa complicada com ha estat la pandèmia i els efectes econòmics de la Covid-19, des d’octubre passat l’Ara Camp de Tarragona torna a sortir cada mes i l’objectiu és seguir fent un producte informatiu km 0 des del rigor i la professionalitat.
En l’entrevista que el novembre passat li vam fer a l’Antoni Batista amb motiu del tercer aniversari del Torredembarra Actualitat, el periodista i escriptor torrenc ens va regalar una exclusiva: el títol i la temàtica del seu darrer llibre. Els portaveus del Déu és el suggeridor títol d’una obra que plasma en 175 pàgines dècades de feina periodística i investigadora. Es tracta d’un estudi dels evangelis des de la teoria de la comunicació, una cosa que fins ara no s’havia fet. He aprofitat aquesta Setmana Santa per finalitzar-ne -i gaudir-ne- la lectura i és que la temàtica del llibre era ideal per aquestes dates.
En un moment en què les esglésies es buiden però les processons que recorden la passió i mort de Crist mantenen una gran vitalitat, aquest llibre es una manera original d’acostar-se a Jesús i als inicis del cristianisme i denota la gran preparació intel·lectual de l’autor i el domini de les qüestions de que tracta. Batista va aprendre grec a Batxillerat i això li ha permès traduir directament l’Evangeli de Joan, l’únic escrit per un dels dotze apòstols que acompanyaven Jesús aquells tres anys de predicament i miracles. Aquest domini de la llengua clàssica original del text li permet oferir-nos claus per entendre el missatge de Déu que han pogut quedar distorsionades en interpretacions i traduccions posteriors, sobretot en el llatí dominant a partir de l’oficialització del llatí com a llengua oficial del cristianisme.
Com a periodista i com a cristià, el que més m’ha interessat és aquest anàlisi des de la teoria de la comunicació, tractant els evangelistes com a periodistes, Deu com a editor, introduint conceptes com màrqueting o share a l’hora d’analitzar els diferents canals i receptors del missatge de Jesús. Tampoc no hi falta el periodisme de la vivència que tant està treballant en els seus darrers llibres i articles al voltant de l’evangelista Joan, una figura cabdal en les primeres dècades del cristianisme i molt desconeguda . Acostumats a llegir Batista sobre els conflicte basc i nord-irlandès, la resistència antifranquista o els protagonistes de la Nova Cançó, la seva immersió en els evangelis, sobretot en el de Joan, és una proposta original i valenta a tenir en compte per aquest Sant Jordi.
Publicat al número 42 del Torredembarra Actualitat.
La Covid-19 ha tingut un impacte important en el panorama comunicatiu tarragoní. Després de la pandèmia hem vist com desapareixen capçaleres en paper com el Notícies TGN, el VIU a Fons o la Ciutat. També observem com altres mitjans han reduït paginació. La crisi publicitària i l’augment del preu del paper han contribuït a donar el toc de gràcia a aquests periòdics, en un panorama comunicatiu que ja fa una dècada i mitja que pateix molt. Per això és una gran notícia el naixement d’un nou mitjà de comunicació: el Llevant Actualitat.
El Llevant Actualitat apareix per cobrir un territori que fins ara no tenia un mitjà de comunicació de referència: els barris de Llevant de la ciutat de Tarragona. Ho fa amb una periodicitat trimestral amb un format de tabloide de 16 pàgines, que es distribuirà de forma gratuïta a través de diferents punts d’aquesta zona per un hi passa molta gent. Són un total de 3.000 exemplars de cada número i auditats per l’OJD.
Darrera del Llevant Actualitat hi ha Comunicacions Locals 2020 SL, que va néixer la tardor de 2019 per editar el Torredembarra Actualitat, un mensual també en paper per cobrir la informació del Baix Gaià. Compta amb dos socis fundadors, Jordi Salvat i Albert Jansà, periodistes amb una àmplia trajectòria en mitjans, comunicació corporativa i assessoria de comunicació.
Té molta lògica voler exportar un model d`èxit al Baix Gaià al territori veí del Llevant de Tarragona. La proximitat és un dels valors del projecte i també el treball en equip. Jordi Salvat n’és el director i l’Albert Jansà el gerent, i lideren un equip on hi trobem joves periodistes del territori com són Gerard Cañellas i Trini Huguet, a més de professionals que ja col·laboren en el Torredembarra Actualitat: Carol Cubota, Joan Casas i Víctor Centelles. Pere Gomés n’és el cap comercial, acompanyat de la Sol Baker. L’equip anirà creixent a mesura que avanci el projecte.
La presentació el dijous 23 de febrer al Local dels Veïns de la Móra-Tamarit va ser tot un èxit, amb una gran afluència de públic i una conversa sobre periodisme entre els dos impulsors del projecte i l’editor i director de la revista FET a Tarragona Ricard Lahoz. L’equip del Llevant Actualitat ja està preparant el segon número del Llevant Actualitat, que es publicarà el proper mes de maig.
La Sala de Solé, un dels podcasts de referència dedicats al món del periodisme, va penjar fa unes setmanes un capítol especial en què Albert Solé -autor de l’espai- i jo mateix conversem sobre periodisme de proximitat
Es tracta d’un podcast gravat el gener de 2020 a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma -on tots dos vam estudiar- amb el títol ‘Periodisme local: elogi al periodisme de proximitat’ per al projecte UNISONS, impulsat per la professora Montse Bonet.
Aquest mes de novembre el Torredembarra Actualitat celebra el seu tercer aniversari. Han estat 37 números en paper mensuals i una web actualitzada diàriament, però també continguts audiovisuals, una petita editorial –ComLoc Edicions– o un podcast –La Jungla de la Torre-. Aquest divendres, 18 de novembre, ho celebrarem amb una petita festa al bar musical NO SE, un local emblemàtic de la Torre que l’any vinent complirà quaranta anys com un referent de l’oci nocturn del Baix Gaià.
En el transcurs de la festa, lliurarem el III Premi de narrativa curta Far de la Torre – Torredembarra Actualitat. Oriol Solà en categoria adulta i Rosalia Ciuró en categoria infantil han estat els guanyadors. Aquest premi literari es va consolidant any rere any, amb una clara vocació de continuïtat i anar creixent en el futur.
Ja s’està repartint el número 37 del Torredembarra Actualitat, que inclou una entrevista a l’Antoni Batista, mestre de periodistes, escriptor i també músic. La versió completa la podeu veure al nostre canal de Youtube. Com en cada número, incloem tota mena de continguts informatius, d’anàlisi i d’opinió. I és que tenim clar que premsa local pot ser sinònim de periodisme de qualitat. I volem seguir rebent inputs dels nostres subscriptors/es i el mes de desembre farem una trobada amb ells, com hem fet des de l’any 2020, perquè aquesta comunitat de ciutadans i ciutadanes ben informats ha de continuar creixent.
El projecte del Torredembarra Actualitat segueix endavant amb més força que mai i en els propers mesos tindreu notícies de com seguirà evolucionant. Tres anys és molt de temps en el sector de la comunicació i més amb una pandèmia com la que hem viscut amb la Covid-19 i que l’hem superat. Un altre motiu de celebració!
Fa uns dies va morir el director de teatre Joan Ollé. Com és habitual quan mor una figura destacada del món cultural del nostre país, al cap de poques hores, apareixia a Twitter una piulada de la consellera del ram, Natàlia Garriga. I, com també era previsible en aquesta xarxa social cada cop més agra, les respostes al tuit van anar apareixent una rere l’altre i totes eren, com a mínim, crítiques i, una gran quantitat, insultants. Inevitable.
I més inevitable davant la redacció de la piulada en qüestió. Ignoro si hi va haver un gran debat en l’equip de comunicació del Departament de Cultura o si hi van intervenir en la seva redacció responsables d’altres àrees del govern català, donades les arestes complicades del personatge. El que està clar és que el resultat no va ser el desitjable i una invitació als haters, trols, fakes i altre tipus de fauna que habita Twiter a insultar i intentar ridiculitzar la consellera.
La intenció del piulada pot semblar bona: lloar la trajectòria teatral d’Ollé però també esmentar les acusacions que planaven sobre el director d’assetjament sexual i abús i ho rematar-ho convidant a “una reflexió sobre com volem que s’utilitzi el poder”. Objectiu: fer content a tothom i no ferir cap sensibilitat.
Però el resultat va ser el contrari: no fas content a ningú. Els més propers a Ollé se senten ferits per recordar en el moment de la seva mort aquestes greus acusacions que ell negava; i els seus detractors i persones més sensibilitzades davant de casos d’assetjament i abusos sexuals hi veuen tebior en la piulada i retreuen la lloança institucional a la figura de l’artista. Un debat que sempre apareix en aquests casos és si les hores posteriors a la mort d’algun personatge públic és el moment de recordar els punts foscos de la seva biografia o no. Un debat interminable. On es posa el límit en l’acceptació dels “pecats” del finat?
M’atreveixo a dir que qui va redactar el tuit era conscient de les reaccions adverses que generaria perquè la quadratura del cercle era impossible i, un cop penjada la piulada, era qüestió d’agafar el paraigües i aguantar la pluja de respostes i comentaris,. Al cap d’unes hores amainaria la tempesta. Twitter ha acabat sent això. I si hi jugues, has de ser-ne conscient, com també que la vida real, quan has de donar la cara, és molt diferent.
Aquests darrers dies s’ha generat una gran polèmica al voltant dels crits i amenaces del vicepresident de Junts per Catalunya, Francesc de Dalmases, a una periodista del programa de TV3 FAQS després d’una entrevista a la presidenta del Parlament i d’aquest partit, Laura Borràs, en aquest espai televisiu que el dissabte 16 de juliol es va acomiadar després de gairebé cinc anys en antena. L’actitud de De Dalmases és totalment reprovable i hauria de portar conseqüències més enllà de les tímides disculpes a través de les xarxes socials del polític. En aquest article m’agradaria fer unes reflexions al voltant del gènere periodístic que és l’entrevista.
En un món ideal, l’entrevista hauria de ser un entrevistat o entrevistada i un entrevistador o entrevistadora que interaccionen sense cap mena de limitació. Un pregunta i l’altre respon. I sovint es tracta de preguntes incòmodes per l’entrevistat, que són les que generen més interès en l’audiència. Però en el mon real una entrevista també és un terreny de joc en què es fixen prèviament unes regles acceptades pels dos actors.
En la meva trajectòria professional he fet moltes entrevistes i en la majoria he tingut una llibertat per preguntar i repreguntar el que em semblava de més interès pel lector o l’espectador. Però, alguns cops per poder entrevistar certa persona has de fer concessions. Sinó aquesta entrevista no seria possible. El més important és definir aquestes condicions prèviament a l’entrevista. Es tracta de negociar, de pactar.
Per exemple l’entrevistat/da pot estar immers en un procés judicial que impedeix tractar algunes qüestions. Altres cops voler evitar certes qüestions respon a uns interessos més personals de l’entrevistat. O aquest vol revisar el contingut de l’entrevista abans de ser publicada. Sovint no és un tema polític i ideològic sinó perquè es tracten aspectes molt tècnics. Tot això és important deixar-ho establert abans de l’entrevista perquè posteriorment es poder crear situacions desagradables. Com em va passar a mi quan ja fa uns anys vaig entrevistar una coneguda poeta catalana que, després d’una interessant conversa de la qual n’havia de sortir un retrat, em va exigir que volia revisar el contingut de l’article. Es va produir un conflicte en què també hi aparèixer l’empresa editora i greus amenaces per part de la poeta. No es va publicar. L’únic cop que m’ha passat. Una situació tan inesperada com desagradable.
En una entrevista en directe no hi pot haver aquesta “revisió” posterior i és molt important deixar clar prèviament aquest terreny de joc. En el cas del FAQS hi ha una mecànica molt definida de l’entrevista, amb una primera part conduïda per Cristina Puig i una part final en què pregunten quatre periodistes més des del mateix plató, de mitjans amb línies editorials molt diferents. Borràs ja va expressar la disconformitat amb el desenvolupament de l’entrevista en directe i després la seva mà dreta va venir el desafortunat incident amb un membre del seu equip. No va respectar les regles del joc. A vegades es guanya i a vegades es perd.
La mateixa Cristina Puig ha reconegut molts cops que infinitat de polítics han declinat ser entrevistats al FAQS. Estan el seu dret? Seria discutible perquè com a representants públics es deuen als seus votants i més davant d’un mitjà públic. I segur que hi pot haver una negociació prèvia, perquè al programa li interessa tenir com més veus diferents millors. Ho demostra l’entrevista a l’escriptor Juan José Millás, en què la presentadora va fer-la en castellà, sense us de la traducció simultània, com fan amb tots els convidats. O quan l’entrevistat va ser l’ex-número dos de Pedro Sánchez, el valencià José Luis Ábalos, que només va parlar català en moments molt puntuals, testimonials, demostrant, però el domini de la llengua. Segur que abans es va parlar. Són entrevistes en què es va pagar un peatge. Hi va haver una negociació, més o menys dura. I un pacte.
salvatcomunicacio 